Caminant incansablement pel camí àrid i sinuós del pensament,
Fins a les fonts de la percepció i amb l’únic fi de descobrir la veritat,
Cada dia m’escarrasso per trobar, entre el que dic i el que és la coherència,
I per assolir l’acord entre el meu judici i la realitat constituïda.

Alguns estan enorgullits de posseir la veritat, dins les seves entranyes,
No desdenyen mirar el món de dalt a baix repetint la mateixa cançó,
Donant pàbul a les orelles castes o curioses de tots els seus auditors,
Ignomínia de mentir sincerament per reconfortar els recons de les seves memòries.

Els meus passos es fan més curts en aquest caminar que s’eleva cap a la autenticitat,
Suposant que la ciència no és un coneixement exacte de la pura realitat,
Confrontat a l’exercici magnífic entre el dubte i la recerca del saber,
El meu alè s’entretalla i rebutja els meus prejudicis en un emblemàtic deure.

El sol en el seu zenit aviva la set de la meva raó i entreveig al lluny el verdader rostre,
El rostre de la veritat idèntica i universal en l’espai i no en el temps d’un miratge,
Frenant el discerniment malgrat la diversitat d’opinions, arribo a descobrir,
Amb la suor de les meves recerques, que la veritat es bella encara que faci sofrir.

En aquesta prova del raonament, el meu esperit fa malabarismes amb tota llibertat,
Rebutjant com fals allò que no correspon a la realitat, cap a una rectitud interior,
Al final d’aquesta senda, s’il·luminarà cada vegada més la percepció de la veritat
I la meva ànima s’atreveix a escriure que la sinceritat es de plata, però la veritat es d’or.