About rogerblandi

This author has not yet filled in any details.
So far rogerblandi has created 202 blog entries.

L’INFANT ABANDONAT

Poèmes en Catalan|

Un dia vaig prendre consciència
Que no era res en aquesta existència.

Sense pare ni mare
Devia construir la meva vida amb gust agre.

Per què tenia que créixer amb el cor trencat?
Perquè jo, havia sigut abandonat.

Posat en aquesta família d’acull
La vida es convertia amb molts perills, en un escull.

S’ha de creure que el destí
Per alguns, no es pas un festí.

Aferrat a aquest misteriós passat
I a un sentiment d’acovardiment.

Dividit entre l’odi i la set de créixer
Res no podia aturar l’obsessió de reeixir,
A la recerca perpètua de la veritat del meu passat
Res ni ningú em podrà aturar.

Fins als confins del dia, on descobriré a plena claror
Per quina raó la meva mare, no m’ha donat el seu amor.

ELS CAPRICIS DEL TEMPS

Poèmes en Catalan|

Bufant a la platja, les ribes o les cimes,
Vent d’enlloc, te’ns emportes en els teus abismes;
Fuetejant els nostres cossos masegats pel temps,
No suportem més els teus capricis infantils.

Pluja d’il·lusions sobre un futur incert,
Amb molta esperança, certament t’han acollit
Glacial sobre els nostres cabells despentinats,
Es barregen amb les llàgrimes d’un amor pansit.

Blanca com la il·lusió del nostre destí
Cau la neu, esbós d’un meravellós dibuix,
Com la puresa de l’ànima que t’envaeix
Contrària a aquest món d’enveja i d’hipocresia sense fi.

Explosió de bellesa quan t’aixeques al matí,
Oh!, tu sol, inundes les nostres cares en un deliciós somni;
Paleta de la nostra existència de múltiple tonalitat,
Ens aportes els riures, la joia i la felicitat.

Versàtil com les nostres extravagàncies diàries,
Temps intemporal i maliciós, no escoltant les nostres pregàries;
Que importa si vivim a mercè dels teus tumults i les nostres esperances
Indicible i misteriós fenomen que ningú pot preveure.

ELS VERTÍGENS DE L’AMOR

Poèmes en Catalan|

El riu impetuós de les meves passions excava el llit del meus desitjos
Cada dia pateixo inexorablement els vertígens d’aquestes apetències
En el crepuscle de la meva vida apareixen del no res, unes emocions
Dins el torrent de la meva existència, tinc esgarrifances i refuso la raó.

Em desbordo submergit en el excessos dels meus esgarriaments
Dins el calabós de la meva ciutadella, la meva ànima s’ofega impacient
Sacsejat pels devessalls dels meus somnis, ignoro tot principi de jutjament
Les cadenes de la despreocupació empresonen la meva voluntat conscientment.

Com una onada desbordant, el meu imaginari es nodreix de bullanga
El meu cos copejat sucumbeix a l’indecent, el meu esperit erràtic exulta
El torrent dels meus pensaments rodola per les corbes d’una dona
Sepultat en les onades delicioses del desig, no puc ocultar aquesta flama.

Allà, la resclosa de les meves apetències ha cedit, pateixo com un feble bohemi
El corrent dels meus fantasmes malsans pertorba la meva ànima en un balanceig
El meu cos sofreix en aquest diluvi de plaers utòpics i platònics
Emportat en un llit de brasa, assaboreixo l’ona dels meus desviaments màgics.

Sotragat per unes onades inaccessibles, en les delicioses boires de la felicitat
La barca de les meves il·lusions sotsobra en braços d’una quimera, amb fogositat
Llibertat, plaer, amor, neguit, torbació, ja no sóc amo de les meves emocions
La tempesta estripa la nit, no resisteixo més, ja no sóc amo de les meves passions.

ROBINA NENA DE LA GUERRA

Poèmes en Catalan|

Els teus cabells arrissats color d’eben cauen sobre la teva fràgil esquena;
Per desgràcia en els teus ulls ametllats un terrible sofriment he observat;
Nena d’un altre món, busques protecció en un sòrdid hospital,
La teva vida estarà marcada per l’horror, no tindràs més tranquil·litat.

Tranquil·litat de la joventut, en un camp buscant flors
T’has inclinat pensant acariciar una papallona i de fet era un coet;
Horrible arma de guerra, arrossegaràs per sempre un cos pel dolor masegat
Robina, nena de l’Afganistan, el somriure no il·luminarà més els teus pòmuls.

Tu que no has conegut la pau, he vist davallar per les teves galtes les llàgrimes del mal;
Tossuda ja no busques els plaers de la vida , en el teu quotidià infernal;
Cada dia el teu cos mutilat sofreix i a la curació t’aferres des de ara
En els espantosos passadissos del hospital Indira Gandhi, coneixeràs l’esperança,

Univers mòrbid, el teu vocabulari s’ofega en els sarcasmes del terrorisme
Granades, mines, bombes, obusos, el teu avenir es traça en l’horror de la guerra;
El terror, el dolor, l’espant, la por t’ha escollit, horrible realisme;
Sense dubte lamentes haver nascut, en un món de bojos i de misèria.

No tindràs mai la joia de vestir un vestit maco, únicament parracs;
El teu únic joguet serà un simple bastó, però no importa, ja no tens somnis;
Els teus ulls brillen i centellegen quan el metge posa damunt teu les seves mans
Nena aferra’t a la vida, potser no pots esperar més que una treva.

ELS DICTADORS DE LA LLIBERTAT

Poèmes en Catalan|

En aquest món on la llibertat és la referència ennoblida del ésser humà,
On l’esclavitud i la servitud des de fa temps han estat per sempre més desterrats,
On molts països prediquen la democràcia, com no insurgir-se amb força,
Quan en el nostre estimat segle vint-i-u, certs estats es mofen d’aquests drets.

Els drets de l’home ridiculitzats pels apparatchiks xinesos, veritable ignomínia,
Mirant de dalt a baix ultratjosament la cara del món, amb tota impunitat, bona paròdia,
Cometent violències al Tibet, sota la mirada dels polítics del planeta,
Violant els drets més elementals per a predicar una diplomàcia esteta.

Els dirigents xinesos han instaurat des de fa molt de temps la llibertat vigilada,
Imposant als seus ciutadans la submissió, a vegades fins i tot, amb una violència mediatitzada,
Com aquell estudiant valerós, desafiant els tancs de la dictadura a la plaça de Tian’Anmen
A Pequín, capital dels jocs olímpics i d’una llibertat emmordassada inacabablement.

Com no revoltar-se, amb el silenci penós dels diplomàtics d’aquesta terra,
Somrient amb complaença als dictadors panxuts d’una ideologia primària,
Arengant el totalitarisme a la cara dels més poderosos sense cap rubor;
Els servents de la vergonya, compleixen impunement els seus quefers bruts i plens d’horror.

Quant de temps caldrà encara per que l’altre mur de la llibertat caigui a Àsia?
Xina, Corea de Nord, Birmània, infàmia d’aquests aparells d’estat de mecanisme envernissat
Humiliant fins al més profund de les seves contrades, la pseudo-democràcia irrespectuosa,
Germans llunyans, tindreu la facultat de viure un dia sense els vostres entrebancs rovellats?

LA DONA MALTRACTADA

Poèmes en Catalan|

Enganxada al sentiment d’un home que estimava,
En silenci durant la meva vida, he estat martiritzada.
Cada dia, dividida entre la felicitat i la por,
No podia canviar els perfils del meu cor.

El meu cos copejat ha sigut sovint cobert de morats,
Degut això, al seus ulls ja no tenia cap mena de gràcia.
No era per ell més que un simple objecte desllorigat
Fàcilment rebotava perquè estava sovint dominada.

Existència sense motiu, on la vergonya predomina
No tenia ja passió, no era més que anodina
Lligada a falses esperances i extenuada per la seva flaquesa,
Vaig decidir un dia aixecar el cap amb sensatesa.

Res aturarà la meva voluntat ferotge i l’orgull de sortir-me’n,
Rebutjar aquest horrible destí per poder vèncer sense morir-me
Girar una pàgina de la meva vida, evolucionar i reconstruir-me
Trobar el veritable amor, sense que un home arribi a perjudicar-me.

La recerca perpetua d’un cert equilibri, és la veritable qüestió,
Existeix l’amor? O és potser el fruit d’una certa desil·lusió?
Acariciar la felicitat i poder llançar el efluvis del deshonor
El meu objectiu inconfés: oblidar per sempre els moments de terror.

L’OCELL I L’ESTRELLA

Poèmes en Catalan|

Ocellet de molts colors, et posaves cada matí,
Sobre la branca del cirerer, allà al fons del meu jardí;
A poc a poc, saltant, saltant, t’acostaves a la meva finestra,
Semblava potser com si tinguessis que dir-me alguna cosa.

Capgirant els meus costums, em prenia un temps per mirar-te;
Abandonant el meu amagatall vidrat per parlar-te i admirar-te;
Giravoltant per damunt del meu cap i amb el teu cant melodiós,
Te m’emportaves al teu món de llibertat i puresa, estava envejós.

Enamorat d’aquest lloc, el camí de la vida m’ensenyaves sense voler,
Els meus límits són estereotipats i programats, fins l’avorriment;
Ocellet, continua domesticant-me, estic sotmès als teus capricis;
Fascinat per la teva bellesa, llenço al no res l’univers dels suplicis.

Cau la nit, desapareixes ocellet, deixant-me sol amb les estrelles,
Assegut sota un arbre escolto el silenci de la nit, davant un quadre magnífic,
Brillant com les joies d’una princesa, il·luminant els meus ulls atònits,
Amb una profunda mirada de tendresa, davant la teva gràcia estic captivat.

Com un amant fulminat pel desig intens d’una dona sublim,
Estrelleta, m’enlairo amb tu, condueix-me al final del teu abisme,
Abisme dels somnis més bojos, alimentant l’embriaguesa de les dolceses,
Ocellet meu, estrella meva, sigueu de la meva felicitat els meus guies.

L’HIVERN

Poèmes en Catalan|

El dia comença a ofegar-se, la nit escampa la seva mortalla,
Fora el vent escombra la terrassa i agita l’enorme til·ler,
Les xemeneies arrenglerades vomiten espesses fumeres grisenques,
Sota la glorieta, un tronc espera acabar els seus dies en la llar.

Les cimes dels vells xiprers del cementiri s’agiten desesperadament,
Turmentats per unes rafegades que els colpegen violentament,
Al carrer, pelats de fred, uns vianants acceleren el seu pas,
Com titelles de drap desconjuntades, en el seu últim traspàs.

Allà sobre les pendents, la dama natura ofereix el seu somriure glacial,
El mestre zèfir bufa la seva ràbia bategant, en aquest trist cerimonial,
La fràgil tanca d’espí s’ha revestit maldestra, amb el seu adorn hivernal,
Caçant un tímid pit-roig, d’ara endavant sòl i sempre en fugida.

Com un metrònom, amb la seva simfonia polar, el fred s’ha instal·lat,
La seva partitura inhospitalària i rigorosa deixa córrer un aire desenganyat
Sobre l’imponent roure del poble, tremolant de fred amb els seus membres adolorits;
La volta estrellada brilla amb mil focs, com una paleta lluminosa de semblant joiós.

Amb un pesat silenci sorprenent que s’imposa, el paisatge es glaça mut i desèrtic,
Tant sols el campaneig del campanar ressona sobre les velles pedres, últims vestigis,
Imprevisible, la foscor reté el seu alè i el dur hivern s’invita com un impostor;
Fascinador pretendent, amb capritxosos esgarriaments d’un predador o d’un seductor.

DOLÇA NIT DE TARDOR

Poèmes en Catalan|

Dolça nit de tardor, el sol acaba de morir allà damunt la mola,
Núvols purpuris sobre els turons on la muntanya doblega l’esquena,
Sòl, cara a l’invisible, escolto els últims sobresalts de la jornada,
Un gos lladra a la lluna i un gat miola amb impaciència desenfrenada.

Quan la nit apaga els seus darrers llantions, els meus pensaments s’atropellen,
Que em queda d’aquesta jornada? Els records dels minuts que gesticulen,
Delectant-se d’una certa instrucció quan no són ni tan sols intel·ligents,
La dama lluna sorneguera il·lumina el meu full i el meu llapis s’agita frenèticament.

Reprimeixo l’agudesa de la meva escriptura per no mostrar una mirada burleta
I delirant sobre els que m’envolten, tant aviat borinots com destructors,
Tot sona fals, la veritat em defuig, que puc fer, dec renunciar?
Evadir-me allà, lluny dels falsos pretextes, sense piular ni poder compartir?

Una òliba ulula lúgubrement lacerant el silenci de les tenebres,
El porticó d’una finestra pateix el furor de les rafegades d’un vent fúnebre,
La meva mà s’atura, els meus ulls es perden en el cel on brillen mil estels,
Pensador o somniador no dibuixaré mai el final d’aquesta meravellosa tela.

El soroll d’un ciclomotor petador ofegant-se, em torna a la dura realitat,
Demà el vell pèndul desgranarà potser uns instants sublims o enverinats,
Endreço el meu bloc, deixo el meu llapis i apago la llum dels meus pensaments,
Dolça nit de tardor, el meu esperit erràtic s’allunya a remotes contrades.

EL VENT DE L’OBLIT

Poèmes en Catalan|

El vent bufa pels anys de la meva vida que desfilen,
Com els minuts transcorreguts en un rellotge inútil,
Penjat en la paret dels meus records que s’obliden,
Dia rere dia em sustento d’una il·lusió ben fútil,

El somni no s’esborra pas, immòbil davant d’aquest full,
Deixant córrer la meva ploma, del record que cullo,
Amagat en la meva memòria des de fa moltes primaveres
Ressorgeix agradablement per l’espai d’uns moments.

Els segons es paralitzen, etern impacient, l’horitzó escorcollo,
Un sol esclatant il·lumina la meva cara girada cap a la vall,
Moment esperat, però lo inesperat, fragant sorgeix del no res,
Llançant la meva joia fugaç als calabossos virtuosos de l’indecent.

L’Èol de l’oblit fueteja el meu rostre sense atrapar els meus pensaments,
Paralitzat i desemparat, fustigo al destí i a les seves paròdies insensates
Abocant sobre les meves raons, el núvols sorruts de les decepcions,
Reclòs amb el meu amic el silenci, li confesso les meves emocions.

La tinta dels meus fantasmes flueix per un pergamí ennegrit d’amargura,
La meva ànima s’envola per les contrades llunyanes d’una quimera que s’exhuma,
Una nit freda cau en l’oblit de la meva fortalesa inexpugnable,
Sota la volta estelada, el meu esperit vagabund sembla imperceptible.