LA ESCRIPTURA, LA MEVA CONFIDENT

Poèmes en Catalan|

Estimada meva, no hi ha ni un sol dia que jo no em confiï a tu incansablement,
Bella desconeguda, com una amant adorada sobrepassant sempre l’enteniment,
Sensualment acaricio las corbes dels teus mots de les teves expressions,
Ebri pel teu encant invisible, guies les meves ganes amb excitació.

Jo havia enterrat en lo mes profund de mi mateix, el repàs de la meva vida,
Les meves joies penes i sofriments, tu has fet també les meves preocupacions brollar,
Ara que ets aquí, exorcitzo aquesta necessitat indefinible de parlar,
De dir obertament el fons del meu pensament amb risc a vegades de torbar.

Quan d’altres s’escolten parlar, atabalats como el vells porcs d’una granja,
Embriagats per les seves paraules infecundes i abjectes en pomposos termes,
Aïllat en el refugi dels meus pensaments, gargotejo en silenci els meus estats d’ànim,
I rebutjo implacablement el vil comportament de certs esperits infames.

En companyia del meu amic el silenci, recerco en va el camí de la veritat,
Full a full, taco las pagines de la meva vida fins al punt de estar envinat,
Àvid assedegat per aquesta felicitat sublim de jugar amb les paraules de la meva vida,
Per relatar els mals de la meva existència que jo llanço al oblit.

En el crepuscle del meu destí, he trobat a la fi la meva confident, la meva mestra,
La que m’acompanyarà, em guiarà cap a la llum i apartarà la tristesa,
Amb tu també amic silenci, vull resta a l’ombra de la humilitat,
Temptar de fer alguns passos sobre las empremtes de la saviesa amb tota sinceritat.

EL VIOLÍ DE L’OBLIT

Poèmes en Catalan|

En les meves planes desèrtiques, el vent fred fins perdre l’alè s’escridassa
Com en les efemèrides usades de la meva vida que desfulla amb pena
Errant per aquest camí pedregós, jo he tirat el meu modest i preciós diploma
Els meus pensaments gemeguen al so entretallat d’un clavicordi, damunt l’herba pansida.

L’ombra del silenci acompanya la meva mirada i emmudeix els meus rancors
Las ultimes clarors pàl•lides del dia apaivagaren la meva anima de múltiples acrituds
Com la ma d’un pintor esbossant sobre aquesta tela el contorn de les meves tenebres
Rebutjant d’un traç un lleuger sospir, inútil paraula de vores fúnebres.

El meus llavis tremolen, les meves parpelles pesen, jo dono una ultima mirada
Als clixés de la meva existència, jo no dono la volta, es massa tard
Púdica la pàl•lida lluna desvia els seus ulls, mentre que un estel il•lumina la meva soledat
Allà en el meu planeta, em veig somiar en tot i en res, potser de placidesa.

Extenuat i solitari en aquesta senda esdevinguda massa estreta, els meus passos s’enfonsen en l’oblit
Las imatges arrugades del passat ressorgeixen com un calidoscopi desenrotllant la seva parodia
Sensació estranya amb gust a fel, la pel•lícula s’esquinça, jo l’abandono sense enyorança
En els llacs melanconiosos del meu destí els astres de la nit una ultima vegada m’han il•luminat.

En la profunditat de la vall, la complanta d’un violí sorgeix del no res i arranca les meves cadenes
La seva melodia gemegosa dibuixa en el meu rostre arrugues de decadència, fatalitat inhumana
Els meus ulls es tancant i rebutjant aquest mon on tot es fals on tot es foll, trist melodrama
En el fons de la nit el meu esperit vola per sempre, sense enyorança, sense remordiment, sense ganes.

VILLERACH

Poèmes en Catalan|

Encisador poblet adossat al peu del Canigó, la nostra majestuosa muntanya,
No puc oblidar que he crescut en els teus braços, com una veritable companya;
Els meus records es perden en aquest petit paradís, d’una joventut esfumada,
Com un tronc tirat pel seu últim viatge, en la modesta xemeneia.

Despreocupats el nostres caps, en els teus carrers corríem com bogos,
De la plaça a la font, del castell a l’era, fent les mil i una;
Quins grans moments gravats per sempre, érem una petita colla d’amics
Feliços i plens d’innocència, en aquell temps, gaudíem amb qualsevol cosa.

Difícil no fer l’ullet als seus vells que a vegades ens esbroncaven;
Quan estaven asseguts al carrer a la fresca, els escoltaven amb passió;
Escorcollant en la meva memòria, esperàvem inexorablement el catorze de juliol,
La imatge es paralitza, tot era sinceritat i veritat, del meu passat meravellosos clixés.

Les meves arrels parlen, res podrà esborrar la embriaguesa i el plaer,
D’haver crescut en els teus braços, poblet de cor d’or i de mil fragàncies;
Joiós com ets en aquest magnífic estoig de verdor d’un paisatge bucòlic,
En el crepuscle de la meva vida et reconec com un verdader jardí màgic.

Els anys han passat, el món s’ha accelerat, ens hem perdut de vista molts,
Alguns ens han deixat, d’altres per acabar els seus dies, aquí han retornat;
El pèndul del temps no s’ha aturat, com un funest metrònom sorollós,
L’agulla de la meva vida, no em farà mai oblidar, els meus records d’adolescent.

BARÇA, BARÇA, BARÇA

Poèmes en Catalan|

Tres paraules màgiques per un cant sagrat, entonat per tot un poble unit,
L’auguri s’ha complert, moments fantàstics que reemplacen totes les preocupacions.
El Camp Nou s’ofereix als nostres ulls i el pèndol del temps s’atura en els nostres cors,
Dempeus sigues del nord o del sud clames amb fervor aquesta bonica fraternitat.

Les banderes s’agiten, com les veles del vaixell capejant les tempestes,
Per emportar-nos dins els quarantens rugents de la victòria i la festa;
Vermell i groc, que giravolta en aquest quadre multicolor meravellós,
Per recordar-nos l’harmonia humana d’un poble, una i altra vegada.
 
Meravellats estem davant d’onze genials jugadors equipats amb la vestimenta,
Vestimenta blaugrana que identifica la peculiar entitat catalana;
Arrossegats per la passió per l’esport, que reuneix els homes d’un horitzó qualsevol,
Autèntics constructors de catedrals, al voltant d’aquest fantàstic futbol.

Un poderós cop de peu, deixa anar el cuir sobre la verda gespa i aterra a la xarxa,
Com un sol home, el poble català exulta el seu entusiasme, com un funàmbul embriagat.
Caminant sobre el tall de la navalla de l’èxit o de la derrota, el vaixell ebri sotsobra,
Amb els plaers senzills d’una passió compartida, el Camp Nou, respira sobreexcitat.
 
La terra catalana vibra per art de màgia, ressorgint del no-res,
Els mals i els sofriments de la vida, on el somni cura la realitat instantàniament;
Encisador Barça, te’ns emportes a les delícies més folles i excitants,
Llavors la multitud crida aquestes tres paraules màgiques Barça, Barça, Barça, a tot arreu.

TANGO INACABAT…

Poèmes en Catalan|

Com un corc impertinent rosegues el meu cor lentament
En el jardí secret dels meus somnis, bullo d’impaciència
Espera interminable a la expectativa d’una fugaç felicitat
Torturat davant les ganes que frenen els meus desitjos despreocupats.

La fràgil solitud que m’envolta nodreix els meus ardors imprudents
Caprici de sacsejar el present per atrapar àvidament lo hipotètic
Signe de feblesa on l’orgull es barreja amb una laxitud evident
Amb gest precís aparto amb força el descoratjament anàrquic.

Fascinant egèria, encises les meves emocions per tornar-me àvid i anhelant
Dono la volta, dic pestes i perdo la calma, agenollat davant teu, oh musa meva!
Sofriment amorós, estic desenganyat, gemego una mica angoixat
La irreflexió rebutja el meu raonament, la meva ànima refusa i acusa.

Embriagat en aquesta dansa de quatre temps, toco suaument el teu cos sublimat
Amb aquest vestit de seda que rellisca sota el meus dits, el meu esperit s’enlaira
En els turons prodigiosos de l’amor, com un adolescent maula i meravellat
Embriagat, no resisteixo més i em deixo emportar, el meu esperit frívol es torna.

La música ets tu, bella Diva, has desaparegut, em quedo sol, desemparat i perdut
En el desert pedregós dels meus pensaments rebutjo la set de la meva amargura
Tango inacabat, com un ninot desarticulat titubejo de dolor dins la meva capa
Capa d’il·lusions efímeres d’una dependència de desigs de perfums pòstums.

DESITJOS ULTRATJATS

Poèmes en Catalan|

El vent de tardor bufa en els abismes profunds de la meva vida
Fulla morta, aixeques el vol pels camins sinuosos del meu destí
Aferrat a la força de les meves boges esperances, estic ferit
Com un autòmat desarticulat, perdut, erro entre llàgrimes i plugim.

La meva ànima es un paisatge d’hivern, arbre denudat, boira espessa
El fred empresona els meus pensaments, el meu esperit desimbolt s’enlaira
Jo, l’etern somniador, fujo sempre d’aquest món detestable que odio
Sepultat en el presidi de la meva existència, horribles barrots del meu calabós.

Adéu musa meva, he decidit marxar, deixar la verda praderia de la felicitat
No veurem més el sol, no sucumbiré més a la teva mirada
Mirada ardent sobre el meu cor ferit, la natura melancòlica s’ha mort
Princesa immortal em giro una última vegada amb els ulls espaordits.

Fugitiva, fràgil i indomable, no degustaré més els teus llavis febrosos
Destí cruel sobre els cabells grisos, al voltant de les pendents ufanoses de colera
Rebutjo la set de que em pertanys, desig de dominar el meu infortuni obsequiós
Etern poeta, resisteixo el teu embruixament i refuso obstinadament aquesta quimera.

En les riberes d’un altre món, acariciaré amb els meus llavis els teus pits despullats
Bressolat pels gemecs d’una lira, al ritme d’un amor fulminant i esquinçat
Odio les terres calcinades on el meu cor es consumeix per les flames indignades
Bella egèria els meus fantasmes s’han abrasat, com els meus desitjos ardents ultratjats.

LA SOLITUD

Poèmes en Catalan|

No hi ha ni un sol dia que no em facis costat,
Sofriment d’una existència vorejant l’avorriment;
Ningú et veu, però est aquí ben present,
No puc posar-hi remei de manera evident.

Tu, amic meu, has vingut a veure’m sovint, però res has observat,
Cert que el meu malestar, no he encertat a exposar-te’l realment;
Que regiressis sovint els a priori, m’hauria agradat
I també que aportessis a la meva vida una mica d’excitant.

Per desgràcia com sempre, marxes deixant-me amb ella,
Hauria desitjat fugir d’aquesta terra a corre-cuita;
Retrobar a la gent i parlar, riure o cantar,
Al contrari del que tinc, callar i plorar.

Que em queda en el crepuscle de la meva vida?
El record dels que he estimat i volgut;
Demà partiré sol dins l’oblit,
Acompanyat de tu, solitud amiga meva.

PRINCESA AMANSIU-ME!

Poèmes en Catalan|

Amb una herba entre els meus llavis, assegut al peu d’aquest majestuós roure,
La meva mirada assedegada explora la dama natura, que juga amb mi maliciosament,
Com una princesa imprevisible, sublim i desitjable, provocant la febre
De tenir-vos en els meus braços i acariciar-vos suau i impacientment.

Lliure i giravoltant, el vel de les vostres puntes es diverteix amb la meva admiració;
Conquistat pels vostres ulls verds esmaragda, descobreixo la profunditat de la vostra ànima,
El fullatge entremaliat del vostre vestit aviva els meus sentits en un repòs fascinador;
Lleugera i llibertina no us puc atrapar i enamorat no puc apagar aquesta flama.

Meravellat en aquest lloc màgic, la vostra veu suau i deliciosa m’ha sorprès;
Atractiva, sortida d’un magnífic bosquet embellit de mare-selves i de cireretes de pastor;
Emportat per les emocions, els meus pensaments brivalls volen una mica atrevits;
Plantat al meu costat, un botó d’or de seny calma el meu tendre foc abrasador.

Una lleugera brisa marina excita el meu rostre, com si fossin les vostres mans fines i atrevides;
En aquest parterre cobert d’impaciències multicolors, en silenci no resisteixo més;
Les roselles vermelles de desig sacsegen les meves ganes, en un èxtasi desmemoriat;
Davant meu el prat enverdit de l’anhel, m’evadeixo… princesa m’heu despullat.

El vostre perfum m’embriaga com l’olor de la lavanda, sou meravellosament inaccessible;
Estirat al vostre costat i submergit en l’emoció, rebutjo les meves traves;
Un sol seductor torba els meus pensaments erràtics i les meves apetències golafres;
Al meu voltant el ocells fan la seva gresca, princesa sis plau amansiu-me!

EL SOL PÚRPURA DE LA DESRAÓ

Poèmes en Catalan|

Reclòs com sempre en els meus pensaments,
Sol, desenrotllo el fil d’Ariadna de la meva vida;
Sorgeixen els clixés d’una existència falsejada
Espectador o actor d’unes paròdies amargues.

Un sol púrpura i insípid declina en l’horitzó,
Davant les pseudo-virtuts, callo la meva decepció;
Tot i que hi havia cregut, ja que era un jove caboixó,
Em considerava un home coratjós, aspra desil·lusió.

Oh!, en el meu món no hi ha hipòcrites ni cap covard poc valerós,
Havia esperat retrobar-te al fons de mi mateix i no estava equivocat,
Poc importa, si a la presó de la teva memòria sofreixes la desraó
Allà en un món immaterial, viuràs en la misèria abandonat.

Assegut al peu d’aquest roure, amb els ulls clavats en la volta celeste,
Assaboreixo totes i cadascuna de les mil fragàncies i mil sons del crepuscle
Indubtablement estrelleta brilles d’innocència, els meus somnis il·luminant
El temps transcorre i mossego el present amb un ritme constant.

Demà seré aquí o allà, no importa, assedegat de llibertat;
Com un bohemi, ballo al voltant de les meves il·lusions perdudes,
Donant l’esquena a les vessants de l’odi i de les estupideses;
Que queda d’autèntic en aquest món? El silenci i les virtuts…

EL JUDICI D’UN IMPOSTOR

Poèmes en Catalan|

La vida s’arremolina al meu voltant, certs hàbits flagrants
Es manifesten a la llum del dia, tan tristos com afligidors,
Constatació evident avui en dia d’escoltar al seu interlocutor,
Sense emetre espontàniament el judici d’un ridícul impostor.

En aquest concert endimoniat, tot son pretextos falsos i narcisisme
Cal ésser o aparentar, jugar incansablement amb l’egocentrisme,
Davant el tribunal dels teus ulls, tindràs una actitud clement
D’una insolència graciosa seran les teves paraules i el teu comportament.

El jurat del teu lleuger pensament ha decidit, la teva sentència sense recurs restarà,
Davant l’etern ventaràs qualificatius grotesques i deplorables,
Per satisfer una reflexió que no es única, però que tu t’imposes
En aquesta audiència perpètua de la vida, per la hipnosi colpit estaràs.

En el fosc pretori del teu raonament, has litigat els teus arguments,
Ignorant totalment la justícia del teu cor i de l’enteniment
Has ignorat sovint la simple realitat de la sensatesa i la sinceritat,
Per jutjar, hauries pogut callar o admetre una engruna de veritat.

Potser en aquesta existència has arribat a jutjar sense conèixer-te
A tu mateix i formates estúpidament la teva intel·ligència per aparentar;
Llavors el silenci respon , fa callar l’impostor i la seva beneiteria ultratjant
Conduint pel camí desèrtic de la reflexió a les virtuts mes pacificadores.