LA INDIFERÈNCIA

Poèmes en Catalan|

La vida d’avui en dia és ben sorprenent, jo diria fins i tot desoladora,
Sovint en els meus pensaments delirants, al meu voltant tot s’accelera,
Em disposo a emetre un judici i llavors la meva raó m’ho censura,
Però, com no puc reaccionar davant d’aquesta indiferència establerta?

Constato afligit el veure a la gent reaccionar amb una despreocupació total,
Amb desinterès absolut de tot, diria fins i tot insensibles al mal,
Com la rapaç que no es digna commoure’s en el festí de la horrible carronya,
Per satisfer el seu apetit voraç, posant fi a la fam sense cap vergonya.

La freda indiferència en cap moment et parlarà i mai et mentirà,
Et farà més mal que l’odi, quan l’amistat fidel et gira l’esquena;
Creies amb massa coses i havies construït castells al voltant dels teus amics,
La vida t’ensenya moltes lliçons, fins i tot que t’obliden els teus més fidels.

L’interès es veu en les mirades, com el fruit sucós que es desitja mossegar,
O com la llimona que es rebutja després d’haver-la exprimit,
D’amic et convertiràs en company i de company en conegut, no hi ha res de veritat,
Res és autèntic, tot desapareix, on ha anat a parar la sinceritat?

En aquest univers on el jo, jo… rep cada dia els guardons de l’estupidesa,
Has oblidat que potser acabaràs un dia sol, sense tenir res a fer,
Per haver volgut ignorar massa al que volia donar-te la mà i somriure’t,
El que hi ha de millor o de pitjor, la vida t’ho servirà en safata de plata.

LA PARAULA DELS MUTS

Poèmes en Catalan|

Quotidià surrealista, te’ns emportes dins la teva espiral caòtica,
On els simples plaers apareixen com fugaços raigs de sol;
Escombrats per un fort remolí de modernisme excèntric,
Sense poder assaborir lentament, el món únic i sense igual.

La meva mirada es paralitza en les elucubracions percebudes en els meus dies,
Gran obra de teatre on l’audímetre del meu interlocutor no te sentit;
Després d’haver assestat els seus tres actes de paraules indigestes i corrosives,
On l’apuntador no ha deixat de vociferar: jo, jo, jo, indecent!

L’espectacle de la meva vida desenrotlla la pel·lícula, tanmateix sense apassionar-me,
Esperant la pre-inauguració del film, on podré emocionar-me,
Davant l’actor de la meva existència, que tindrà la facultat de saber escoltar;
Expulsant l’orgull i l’odi, penjats com els draps en un vulgar eixugador.

La emissió arriba a la fi, apareixen els crèdits, s’esvaneix l’insuls comediant,
Home vell com ets, aplaudint respectuosament la mascarada;
Davant la simple sensatesa espontània et miro admiratiu i atònit;
Sense dir res, decebut però somrient, deixes com un senyor la pallassada.

Aprenent a conèixer-te, he descobert que ets parc en inútils paraules,
Sembrant al teu pas algunes llavors de silenci, arribo a comprendre,
Comprendre que prefereixes, el cinema mut de la vida, més útil i menys sonor,
Descobrint així que de vegades val més callar per fer-se entendre millor.

A LA RECERCA DE LA VERITAT

Poèmes en Catalan|

Caminant incansablement pel camí àrid i sinuós del pensament,
Fins a les fonts de la percepció i amb l’únic fi de descobrir la veritat,
Cada dia m’escarrasso per trobar, entre el que dic i el que és la coherència,
I per assolir l’acord entre el meu judici i la realitat constituïda.

Alguns estan enorgullits de posseir la veritat, dins les seves entranyes,
No desdenyen mirar el món de dalt a baix repetint la mateixa cançó,
Donant pàbul a les orelles castes o curioses de tots els seus auditors,
Ignomínia de mentir sincerament per reconfortar els recons de les seves memòries.

Els meus passos es fan més curts en aquest caminar que s’eleva cap a la autenticitat,
Suposant que la ciència no és un coneixement exacte de la pura realitat,
Confrontat a l’exercici magnífic entre el dubte i la recerca del saber,
El meu alè s’entretalla i rebutja els meus prejudicis en un emblemàtic deure.

El sol en el seu zenit aviva la set de la meva raó i entreveig al lluny el verdader rostre,
El rostre de la veritat idèntica i universal en l’espai i no en el temps d’un miratge,
Frenant el discerniment malgrat la diversitat d’opinions, arribo a descobrir,
Amb la suor de les meves recerques, que la veritat es bella encara que faci sofrir.

En aquesta prova del raonament, el meu esperit fa malabarismes amb tota llibertat,
Rebutjant com fals allò que no correspon a la realitat, cap a una rectitud interior,
Al final d’aquesta senda, s’il·luminarà cada vegada més la percepció de la veritat
I la meva ànima s’atreveix a escriure que la sinceritat es de plata, però la veritat es d’or.

AMOR MEU

Poèmes en Catalan|

Els mots que podria escriure’t són massa febles i no prou adients
Per dir-te com t’estimo, tu ets per a mi una veritable joia,
El teus ulls són autèntiques perles que il·luminen els instants de la meva vida,
La bellesa de la teva mirada quan somrius, em meravella de felicitat.

Trastornat pel plaer sublim de tenir-te al meu costat, detesto la teva absència,
Reprimint la soledat en la presó dels meus somnis, perfecta insolència,
Trencant les cadenes de les meves passions, volo per retrobar-me amb tu doneta,
Transportat com estic pels aldarulls del meu cor, revifes la meva flama.

Construint amb tu un imperi d’emoció, com la lava dels volcans,
Estenent els plaers en els nostres cossos embriagats a la vora de precipicis excitants,
El teu riure i la teva veu són per a mi raigs de sol irradiant la meva existència,
Se m’emporten cap uns mons, on vivim sols, amb total indiferència.

Els meus sentiments per tu son infinits, ets bella com un estel centellejant
Brilles en el firmament de les meves esperances amb complicitat única i espurnejant,
La teva puresa enlluerna el meu quotidià, aportant la frescor d’una musa encantada,
Tocant amb la seva arpa la simfonia del nostre amor fins als confins de la galàxia.

La passió que tinc per tu és incommensurable, ets sempre una divinitat,
L’adoració que et professo em porta a les vores de la benaurança i la felicitat,
Ben cert que en el món de les estrelles, sóc el teu fan fidel, ets el meu ídol
Amor meu, per tu gravo per sempre en el meu cor, aquestes paraules: t’estimo.

ELS REIS MAGS

Poèmes en Catalan|

A primers de gener, arriba el temps de la tradició dels reis mags,
Amb gran quantitat de tortells sembrats de faves, tòpic d’una bella imatge;
Epifania es una paraula clàssica que en grec significa: aparèixer.
Quina es doncs aquesta costum de menjar un tortell i desaparèixer?

Podem fer com tothom, trobar-se per degustar sense comprendre;
Comprendre el sentit d’aquesta llegenda del passat autènticament:
Que el sis de gener va ésser en altres temps, la presentació del nen Jesús,
Als reis mags: Melcior, Gaspar i Baltasar que d’Orient havien vingut.

Poc importa que fossin portadors en aquell temps de regals meravellosos,
D’or, encens i mirra, per en aquell dia junts honorar al Messies;
Llegenda si ho és, que ara ens queda d’aquest mite del passat,
Perpetuat al llarg dels anys, al voltant d’un deliciós tortell amb una corona decorat.

Moments de compartir i de plaer per assaborir el pastís entre amics,
Que atrau les nostres papil·les com les bombolles de xampany sublims;
La part del pobre no s’oblidarà, vinga!, vine, obre la porta, desconegut,
Assaboreix amb nosaltres aquest instant d’emoció, els valors no s’han perdut.

Durant el mes de gener, tot és pretext, tot es ocasió per trobar-se,
En aquesta reunió al voltant del tortell, elegir el rei i pot ser cantar i riure;
Deixem-nos arrossegar per aquests minuts d’una compartida felicitat,
Demostrant que de vegades aquets moments, poden ésser fugaços però apreciats.

LA RETIRADA

Poèmes en Catalan|

Cal ésser espanyol, per conèixer la seva definició o el seu sentit històric,
Cal ésser català del nord o del sud, per ocultar aquest fet dramàtic,
Cal tenir molts anys per en recordar-se de l’èxode massiu republicà
Dels republicans fugint de la ideologia d’un dictador inhumà.

Aquell hivern en que milers d’homes, de dones i nens el seu país van deixar,
Per trobar refugi a les nostres terres, a l’hivern del trenta nou, fred i despietat,
A fi de fugir del terror dels franquistes, horrible passatge de la seva història,
Emigració indicible on l’home es torturat fins al més profund de la seva memòria.

En campaments improvisats instal·lats a Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans,
Rivesaltes, Argelers o Sant Cebrià, van ésser reclosos en el departament,
Patint el sofriment d’aquell terrible hivern i sobretot la por de l’endemà,
Acorralats i separats com bèsties, mai oblidaran la seva fatalitat.

Travessant a peu la frontera, per buscar asil, en el sol de la nostra pàtria,
Dins el laberint de la nostra comoditat quotidiana, podem oblidar aquesta tragèdia,
Com els nostres caiguts en els camps de batalla per donar-nos la llibertat,
No oblidarem mai els refugiats espanyols, amb els seus cossos ferits i humiliats.

Segle vint-i-u on les senzilles riqueses d’aquest món no són apreciades,
On els autèntics valors han desaparegut, deixant lloc a l’egoisme i la enveja exacerbada,
No oblidarem mai que els homes, dones i nens, en les nostres platges exiliats,
Han sofert en el més profund de la seva ànima, per que reneixi en el seu país la llibertat.

EL PINTALLAVIS

Poèmes en Catalan|

Regnes en la cambra de bany, dins el teu estoig, majestuosament;
El moment d’embellir amb una mà, esperes maliciosament;
Els contorns dels llavis, fan goig com un quadre il·luminat,
Perquè sucumbeixi amb la teva elegància, l’amant de cor embriagat.

Vermell, rosa, marró, molts colors sobre els llavis adoptaràs,
No hi ha cap dona a la que cada matí, piadosament no utilitzaràs,
Com el pinzell de l’artista dibuixant arabescos endiablats,
Perquè produeixi la màgia d’una musa i s’instal·li sobre la meva mirada.

Simple artifici, denotant el pudor o a vegades fins i tot la vulgaritat,
D’una dona senzilla o rebuscada, per bé que d’una rara bellesa,
Lleuger, cridaner, anodí o espantós, aportant veritable ornament,
Dona esteu sublim, ja sigues amb color púrpura o daurat.

Alguns de nosaltres detestarem que quedin rastres en les nostres camises,
D’un adulteri amagat en les profunditats de l’amant enamorada,
Enamorada d’un amor efímer on l’ideal no es més que un somni platònic,
En aquest món bressolat per la il·lusió de grandeses faraòniques.

Acabaràs en un petó tòrrid sobre un llavis humits, avivant els desitjos,
En un vals apassionat dels sentits en alerta per esperar tots els plaers;
Plaers de la carn, avivats pel color del teu vestit d’una fulminadora passió,
Modesta barra de pintallavis, t’emportaràs sempre les nostres emocions.

EL FOC DE LA VIDA

Poèmes en Catalan|

A fora les primeres borrufes de l’hivern han arribat a la tardor,
Una espessa catifa de fulles mortes amuntegades sota un cel monòton;
Apilotats sota una volta, els troncs de fusta seca esperen el seu destí,
Ultima etapa de la seva vida per desgranar el temps al delectable designi.

Amo i senyor del lloc, m’has pres en els teus braços amb delicadesa,
Acariciat i adulat uns instants com si jo fos una princesa,
Els teus ulls maliciosos, han deixat brillar l’anhel de veure’m sofrir
Emportat per les flames del desig, sense dir un mot vaig gemir.

En els meus últims sobresalts, sucumbeixo crepitant el meu dolor,
Dolor de cridar en silenci el meu sofriment, per donar-te escalfor;
M’has vingut a buscar a cops de destral en les entranyes de la meva existència,
Allà al bell mig del bosc, quan jo creixia amb tota indiferència.

Sepulcre obert en la llar d’aquesta xemeneia, he pregat per no ésser castigat,
M’has deixat a la foguera, perquè expiressin així les meves últimes voluntats;
Voluntat de que les meves cendres així consumides siguin delicadament recollides,
Per a ésser dispersades a mercè del vent, als meandres de l’oblit.

Corrompuda sota els ulls del meu martiritzador, la meva ànima incandescent s’envola,
En uns segons tot s’ha esfumat, la meva supèrbia i la meva bellesa;
Com el meu vestit il·luminat i enrogit, en el meu esplendor fugaç,
En un darrer vals que havia ballat per a tu, com una simple quimera.

EL PENSAMENT DEL POETA

Poèmes en Catalan|

Retirat dins el monestir de les meves reflexions com un monjo, tots els dies meditant,
Prossegueixo el meu camí, a la recerca del temps perdut de tots els meus pensaments,
Al costat del llibre sagrat de la saviesa i l’erudició, que sacralitzo per amor a la autenticitat,
Damunt l’altar del coneixement, per entreveure les vies impenetrables de la veritat.

Pregant l’indicible de la raó humana, em tanco dins els meandres de la reflexió,
Per ennoblir el sentit de les meves interpretacions, mes enllà de les fronteres de l’atemporalitat,
En els murs d’aquest claustre quimèric, ressonen els orgues màgics de la creació,
Rebutjant els pensaments malèfics de l’estupidesa, dins les masmorres de l’eternitat.

En aquesta professió de fe confessada sobre el sentit de la meva vida, caminant cap a la lògica,
Autèntica teoria del discerniment, com un missioner per l’estel del matí guiat,
Tornant a posar la meva consciència en qüestió, per la confrontació de les meves opinions singulars,
Com el fresc col·locat sobre el retaule de l’ètica que he vingut a cercar.

Confessant les meves pors cartesianes, sobre les meves intuïcions remeses sense parar en qüestió,
Recollit dins el silenci esdevingut el meu amic, el meu mestre quotidià tantes vegades venerat,
Sobre la bondat dels meus sentiments abraçats en la recerca d’una perfecta devoció,
Deixant-me portar dins els abismes del coneixement on l’art és una finalitat.

Professant la humilitat, en aquest món on la facultat de l’esperit no és una ciència,
M’abandono en els teus braços, escriptura amiga meva, confident i mestra,
Deixant-me portar sobre aquest món de la percepció, meravellosa indiferència,
On la intel·ligència menysprearà l’estupidesa dels mortals, en un remolí d’embriaguesa.

ELS AMANTS…

Poèmes en Catalan|

Trobada nascuda d’una mirada o d’alguns mots intercanviats,
La màgia explosiva d’un enamorament sobtat i prohibit, fet d’amagat;
Ni el temps ni els prejudicis, res aturarà aquest amor insensat,
Ni la gelosia d’una esposa possessiva, ni la ira d’un horrible marit.

Vals frenètic de dos cossos encesos, units en els plaers de la carn,
Emportats sobre un llit de brasa, de gust amarg, como un vaixell en un mar encrespat;
Patint l’onatge de las exaltacions multiplicades, amb carícies de voluptat,
Meravellosos moments, on la realitat s’esborra en una passió desenfrenada.

Instants sublims, amagats en el més recòndit d’un camí o en una habitació sòrdida,
Trastornat sota el jou d’uns llavis humits, sucumbint al quotidià mòrbid,
Una rutina, amb gust picant evaporat i contrari a la febre de les trobades,
Veritable bogeria que no atura res, ni la tempesta ni l’agulla d’un rellotge.

Fabulós atzar, on l’encant produeix la seva seducció, com la lava d’un volcà,
Davallant suaument les corbes dels cossos fins a la felicitat apetitosa;
Una simple quimera, amb un torrent de tendresa i de sensualitat mai saciada,
Portant dins un remolí d’estels, una realitat idíl·lica a vegades efímera.

Raó dominada per les ganes liberals d’una atracció física,
Fuetejada per les onades de l’excitació prohibida d’una vida caòtica;
Com última muralla, per compartir cal travessar els oceans i els esculls de la moderació,
En un desert on els oasis reemplacen els miratges, d’una sublim comunió.