LES RAONS REBUTGEN LA RAÓ

Poèmes en Catalan|

La vida s’arremolina al meu voltant, certes veritats flagrants,
surten a la llum, tan tristes com afligidores,
Constatació evident avui en dia d’escoltar al seu interlocutor,
Sense emetre espontàniament un judici d’un ridícul impostor.

En aquest concert endimoniat, tot és pretext fals i narcisisme,
Cal ésser o aparentar, jugar incansablement amb l’egocentrisme,
Davant el tribunal dels teus ulls, tindràs una actitud clement,
Sobre un comportament o unes paraules contràries i burlesques.

El jurat del teu lleuger pensament ha resolt, la sentència restarà sense apel·lació,
Assestaràs qualificatius tan grotescos com muts davant l’etern,
Per satisfer una reflexió, que no és més que una, però que tu t’imposes,
En aquesta audiència perpètua de la vida, estaràs afectat d’hipnosi.

Dins el fosc pretori del teu raonament, has defensat els teus arguments,
Ignorant totalment la justícia del teu cor, la de l’enteniment,
Sovint has ignorat la simple realitat de la saviesa i de la veritat,
Per jutjar llavors que tu hauries pogut comprendre una espurna d’autenticitat.

En aquesta existència has arribat a jutjar sense conèixer-te,
Sense conèixer-te tu mateix, formatar la teva percepció per aparèixer,
Com el censor que decideix sense saber, separant el camí del discerniment,
Per satisfer les seves pulsions iniqües per les vies absurdes de l’entestament.

EL PRECIPICI DE LES MEVES PREGÀRIES

Poèmes en Catalan|

Perdut en els meus pensaments, amb el meu amic el silenci, intento descobrir l’impensable,
Poder donar respostes a totes les meves reflexions i preguntes insensates,
La creença és una doctrina filosòfica suposada o demostrada amb el temps,
Dec creure en una veritat objectiva, emmascarada per una fràgil il·lusió impalpable.

Els anys passen com els minuts del rellotge de la meva vida sense, no obstant,
Aportar-me qualsevol raonament sobre la fe que traeix la meva angoixa de la mort,
Provant si existeix la necessitat de creure en una divinitat, per tranquil·litzar-me sobre la meva sort,
Ésser suprem, d’una influència total sobre la meva abnegada superstició, per un poder indecent.

Cal creure per persuadir-se, que a la fi dels nostres dies serem salvats,
La meva convicció és esgarrapada per les desgràcies dels qui es diuen creients,
Per totes les catàstrofes naturals omnipresents sota el patrocini d’un diví malvolent,
Pels qui han dedicat tantes pregàries sense eliminar la desgràcia ni un sol instant.

En el desert de les meves recerques, no trobo més que la sorra d’una hipotètica revelació,
La que comunicarà una i altra vegada els seus dubtosos misteris, amb tota incredulitat,
En el crepuscle de la meva vida, no puc suposar que el creador és tot amor i bondat,
Suportar que els maleïts siguin reis i els honrats malèfics agitadors.

Reclòs en el claustre de la meva meditació, escolto al lluny elevar-se glorioses oracions,
Les que transformen la tempesta i el llamp en un meravellós arc del cel d’esperança,
Torbat pels meus pensaments insensats, rebutjo les campanes d’un àngelus d’ingerència,
Sol de cara a l’invisible, la meva fe trontolla, deixant-me amb la meva ànima i les meves opinions.

LLIBERTAT, ON ETS?

Poèmes en Catalan|

He tingut un malson aquesta nit, creia que en certs països els nens,
Eren obligats a treballar des de molt petits i el seus futurs eren desoladors,
Però diguem que m’equivoco, que molts dels nens sobre aquesta terra,
No són explotats o maltractats i no viuen en la misèria.

He tingut un malson aquesta nit, creia que en certs països els homes,
No tenien cap llibertat, de riure, de cantar o simplement de pensar,
Però diguem que m’equivoco, que tots el homes sobre aquesta terra,
Són lliures i iguals, i que no els hi fan viure un infern els seus governs.

He tingut un malson aquesta nit, creia que en certs països la llibertat,
No existia, que tot era dictadura, autoritarisme o tirania exacerbada,
Però diguem que m’equivoco, que a tot arreu la vida es bella en aquest món,
Que els drets no són escarnits, sota la mirada d’una autocràcia d’allò més repugnant.

He tingut un malson aquesta nit, creia que en certs països hi havia horror,
Una guerra creada en nom de la llibertat, estesa de cadàvers, de sang i de terror,
Però diguem que m’equivoco, que no hi ha hagut mai aquestes carnisseries i matances,
Que arreu del món, tot es llibertat, independència, felicitat i un conte de fades.

M’agradaria somiar aquesta nit, volar cap a un planeta meravellós,
Creure que tot allò que he somiat no era més que una maleïda terrible ficció,
Somiar en buscar-te a tu germà meu, siguis blanc, negre, mestís o d’ulls ametllats,
I trencar junts, les barreres de la intolerància per tal de que s’imposi la llibertat.

EL MIRALL DEL MEU ENEMIC

Poèmes en Catalan|

Assegut en la penombra d’aquesta cambra, miro la pluja colpejar els vidres,
El soroll sord de les meves pors es deixa sentir fins als turons propers,
Buscant en la nit els gestos de l’invisible en un món turmentat,
Com un funàmbul sobre la corda de les meves ganes i desitjos, a la superfície pujats.

Empresonat en els meus pensaments, sento les ràfegues rugint contra els finestrons,
Les borrasques de la meva vida reboten en el meu cap com si fossin simples joguets,
Menyspreant la foscor cerco amb passió l’enemic dels meus temors,
Que en el decurs de cada dia, obsessiona la meva existència amb una bella complanta.

El tro de les meves passions, gruny en la meva memòria sacsejant tots els meus dies,
En nom de les meves aspiracions, com un vailet capritxós àvid de foteses,
El meu ego està afectat, suporto la inclinació de les meves apetències sense parar, incentivades,
El batec de les meves aprehensions sobre els béns d’aquest món aflueix, a les meves idees.

Presoner en el calabós de la raó, entreveig els llampecs de la veritat,
L’ombra de la meva silueta es difon en les parets brutes de la cobdícia i la vanitat,
Com un mirall, reflecteix el meu rostre en el qual els contorns tristos dibuixen el meus errors,
Trencant les cadenes del raonament insensat, flanquejo les bores dels meus esglais.

Acariciant la realitat de les meves recerques, escolto la tempesta del silenci que m’apaivaga,
I dona com a past a les feres del desert, les meves belles paraules sovint glorificades,
El grunyit de la meva tempesta interior es calma llançant l’orgull quan hi és,
Dins les masmorres de la humanitat, per professar amb mi una simple virtut, la humilitat.

EL POU DE LA CARITAT

Poèmes en Catalan|

Caigut dins el pou de les meves passions i desigs,
En una societat on el confort ha sigut règiament ennoblit,
Com un supervivent, remunto les parets d’aquest precipici
Rebutjant les brutícies de la cobdícia i de l’odi.

En aquesta prova de la vida, on els plaers abunden,
Llenço les traves dels meus vicis que repliquen,
Dins els avencs de la vanitat, sense cap escrúpol,
Allà on els simples captaires festegen fins al crepuscle.

Despullat en aquest món, on no està permesa l’equivocació,
Sòl, amb el sofriment, cerco la terra promesa
Com un nen enlluernat per les joguines de la despreocupació,
Divertint-se en el terreny de joc de l’esperança.

Afamat de veritat, traspassat pel fred de les pors meves
Descobreixo un halo de llum, a la posada de la caritat
La vella porta de fusta de la taverna, davant meu s’obre
Deixant escapar una feble claror de fe i de sinceritat.

Un home vell, barbut i repulsiu m’invita al seu costat,
Prenc lloc a la taula de la paciència, sorprès per l’hospitalitat,
Comprenc en poques paraules el benefici d’aquesta mà estesa,
En un meravellós remolí, el de les autèntiques virtuts.

LA TEMPESTA

Poèmes en Catalan|

Estirat sobre un banc de pedra a la fresca d’un emparrat,
En una pesada tarda de juliol, em deixo bressolar,
Al so de les cigales que componen la seva melodia sempiterna,
Per ensopir-me en una migdiada que tant havia desitjat.

Emportat profundament en el núvol dels meus somnis,
M’abandono, com una onada que va a parar sobre la platja,
Estès sobre la fina sorra de les meves il·lusions platòniques,
Escolto al lluny, el fragor de la cínica tempesta.

Un vent sobtat ve a escombrar el rostre dels meus esgarriaments,
Com les flors de la glicina per encantament,
Abrigant-me dels desviaments d’adolescent cartesià,
El meu repòs mediterrani, la còlera dels deus turmenta.

Sorprès en el que jo creia que era el meu momentani refugi,
Mirava a la llunyania, sobre els contraforts descarregar un diluvi,
Diluvi de pluja i de calamarsa al so tectònic del llamp,
On els fusells del tornado, feien parlar la pols.

Irritat pel que jo creia un repòs ben merescut,
Mirava incrèdul desfilar pels meus ulls esverats,
La dama natura, llançant els seus ardors sense cap delicadesa,
Sobre el baldaquí dels meus somnis a les portes de l’embriaguesa.

EL FORRELLATS DE LA LLIBERTAT

Poèmes en Catalan|

Felicitat insensata el poder decidir a la vida amb tota tranquil·litat,
Assaborir incansablement dia a dia els moments escollits,
Oblidar que la nostra existència presenta moltes similituds,
En aquesta daurada presó del nostre destí, autèntic il·lusionista.

Interpel·lat per aquesta boja absència de coacció, instants màgics,
Em delecto com una papallona, amb la facultat d’actuar segons la meva voluntat,
En les seves curses frenètiques i caòtiques, apassionat de l’espai i la llibertat,
Tocant suaument les flors d’allò prohibit al so monocord del repic.

Perdut en els meus profunds pensaments al voltant d’aquesta ultratjant independència,
Percebent en els confins del meu esperit el bram de la tempesta de la submissió,
Que truca a la porta del meu raonament, per senyalar la seva ingerència,
Aquesta facultat que jo creia demostrada, per desgràcia no era més que pura il·lusió.

La agulla del rellotge del campanar apuntant cap al migdia cau sobre mi com una coerció,
Cursa desenfrenada pel no saber que fer, potser per assegurar una servitud,
El sorollet de la clau de la meva llibertat es torna a tancar en el forrellat de les meves obligacions,
Tancat en les masmorres insalubres de la meva autonomia ploro les meves habituds.

Assedegat i afamat, cridant a la impostura d’un ideal que jo m’havia apropiat,
Ressona en el calabós de la meva llibertat artificial, el soroll sord de les meves cadenes,
Presoner del meu destí, m’adormo, baldat per aquesta sorprenent veritat,
El cel blau dels meus desitjos, es reflexa encara, darrere la cel·la de reixes envellides.

UNA RIQUESA DE POBRESA

Poèmes en Catalan|

Escalfat per un tímid raig de sol a la terrassa d’un cafè,
Escruto lo invisible, en els vianants de mirades joioses o preocupades,
Colpit per aquesta paradoxa escandalosa, la veritat salta al meus ulls
La multitud és rica de pobres, en el dia a dia morbós o deliciós.

Sense necessitat de tapar-se la cara, la pobresa s’ha invitat,
S’ha invitat a la taula de les nostres panxes satisfetes de felicitat,
En aquest vespre on els oripells llencen els parracs
Els més bells vestits no seran més que bagatel·les.

Turmentat per aquesta màquina infernal de la vida o la supervivència,
On el modest burgès banalitza el seu confort i els seus maldecaps,
On aquest malcreient nodrirà millor les seves angoixes que el seus fills,
Rebutjant les simples pregàries d’un avenir més assossegat.

Els meus pensaments volen cap aquesta dissonant, misèria banalitzada,
En una societat on els monarques freqüenten els captaires desemparats,
Menyspreant la seva felicitat, rebutjant amb desdeny la realitat,
Realitat de la nostra existència, on la caritat ha esdevingut actualitat.

Aixeca’t germà meu, no hi ha cap vergonya en el teu horrible destí,
Junts ho compartirem tot, inclòs aquest modest tros de pa,
El teu cor brilla més que totes les estrelles en la nit dels meus somnis,
Les teves senzilles virtuts son més belles que l’opulència reprimida per la vaga.

COTLLIURE

Poèmes en Catalan|

Orgull dels catalans identificats amb aquest poblet al peu dels Pirineus,
Vila turística carregada d’història, bressolada en aquesta badia, pel Mediterrani,
La marejada capfica la meva ànima en aquesta platja, com un violí avivant la meva admiració
Davant la musa dels meus somnis, on el soroll de les onades se m’emporta amb emoció.

Conduit a pesar meu dins la nit del temps a l’època dels grecs i dels romans,
Navegants caient enamorats d’aquest port, idealitzant en aquest llocs els seus destins,
Com aquells homes que han marcat les nostres memòries, els comtes del Rosselló,
Fortalesa habilitada sobre un indret de construcció romana pels reis d’Aragó.

Subjugat en aquest deliciós somni on la melodia d’aquest violí transporta el meu esperit,
Més allà dels segles, als temps de les croades per flanquejar els cavallers units,
Units en l’ordre dels templers, simbolitzant a Cotlliure l’adhesió iniciàtica,
La brisa marina fustiga el meu rostre, la meva mirada frega aquesta arrissada màgica.

Assegut sobre aquesta pedra, dibuixo els raigs del sol taronja, amb els meus ulls,
Matisse o Derain sublimant el campanar de l’església de Nostra Senyora dels Àngels
Sobre una tela autèntica de rares colors i relligats de veritat al passat,
D’aquests artistes, que tant han donat al fauvisme i a aquest magnífic indret.

Tants altres pintors o poetes, Picasso o Antonio Machado han deixat,
Les seves empremtes sobre les velles pedres d’aquesta vila de llum i de bellesa,
Dibuixant sobre els vessants de magnífiques vinyes, sublims instants de felicitat,
En aquest paradisíac racó, on el temps sobre les nostres joies i pors no té cap força.

LA SAVIESA

Poèmes en Catalan|

Ideal de vida humana, busco desesperadament el camí de la veritat,
El que farà de mi un autèntic home, en el laberint de les meves passions,
Ets allà invisible, com els raigs del sol escalfant la meva docilitat,
Bella saviesa amanseix-me, jo serè el teu apòstol per vèncer les meves emocions.

A primera fila, com un alumne atent en la classe tots els dies,
Aprendré del teu requeriment, la meva primera lliçó: el domini dels meus desigs,
Per millor comprendre la raó de les coses, simplificaré les meves conveniències,
Acceptaré la meva ignorància per les vies de la maduresa per no sofrir més.

Prosseguint la meva instrucció, encadenaré la meva llibertat per discernir millor,
Comprendre la filosofia que obsessiona la pagina en blanc dels meus interrogants,
Confusions del gènere humà, que m’aplicaré cada dia per veure clarament,
Vessant amb la tinta blava i humida de la meva ploma, els meus pensaments contradictoris.

Autèntica lliçó que recito paraula a paraula, sobre els camins de la humilitat,
He retingut bé les quatre virtuts cardinals que feren de mi el teu devot deixeble,
Apujant-me com un bastó de pelegrí sobre el coratge i la prudència de les meves jornades,
Per guiar-me encara més en tots els meus periples, tant en la temprança com en la justícia.

Esborrant el quadre negre dels meus pensaments desraonats, professant-te una total admiració,
Traço en la pissarra de la meva existència, aquesta recerca de sinceritat i autenticitat,
Et reconec com una inaccessible institutriu, t’he copiat sovint per a la meva inspiració,
Hauria volgut que fossis la meva mestra, per conduir-me pel camí de la veritat.