LA PRADERIA DELS VELLS

Poèmes en Catalan|

Llarg, penós és el camí sinuós d’una existència, per adreçar-se a l’últim desafiament,
Per a tots aquells mortals, que es creuen immortals despreocupadament;
La realitat es així, al final sofriments i a vegades l’abandó més total,
Sol, vellet ets allà, en una vulgar residencia d’avis, un destí gens genial.

Perdent ineludiblement al llarg dels anys, l’esplendor, la intel·ligència i la bellesa,
Malgrat la teva set de resistir, no has pogut aturar el rellotge de la teva vida i serenitat,
En el mirall dels teus records, es reflexa la teva meravellosa joventut esfumada,
Esculpint en el teu pàl·lid rostre, les angoixes d’una vida i d’un destí no sempre esperat.

Acorralat com un animal en aquests horribles asils de gent gran, prudent la teva hora esperes,
L’hora de dinar, sopar, passejar o no sé que més, i també estàs coaccionat,
Coaccionat per executar, com un militar obeint a l’acte, les ordres rebudes,
Per satisfer la voluntat del caps, els dies s’engranen i estàs certament decebut.

Lamentes per força el temps en que podies decidir per tu mateix, has perdut l’engrescament,
L’engrescament de construir els contorns de la teva vida, com un pintor dibuixant una deessa,
Fascinat pels seus pensaments esbojarrats, amb el seu pinzell sobre una tela púrpura i daurada,
Per satisfer les seves ganes i desitjos platònics, com un amant rebutjat i humiliat.

En els meus somnis més bojos, camino amb tu vellet meu, en aquesta praderia,
Entapissada amb mil flors, com un quadre multicolor de pensaments i d’oblits,
En el camí d’aquest planeta utòpic, on construirem junts la felicitat,
Llançant al fons més profund de les nostres ànimes, les angoixes, les pors i la rancúnia.

L’INSOMNI

Poèmes en Catalan|

Jornada interminable, en la qual la fatiga guanya quan arriba la son,
Tancat en els meus pensaments, amb els ulls espaordits i en un endiablat desvetllament fixos,
Estirat al llit, conto les hores com altres conten horribles moltons,
Ramat infame, que turmenta el meu esperit, en aquest fosc prat de la meva raó.

Fora el vent s’esgargamella, escombrant les angoixes d’una vida on tot està destarotat,
Jugant també amb la xarnera d’una finestra que pertorba la meva tranquil·litat,
En el funest cementiri de la meva cambra, on sols jau la creu de la meva pau,
Pau interior, llançada sobre la pedra sepulcral dels meus rancors exhumats.

Inhibint la calma, l’odi sorgeix i trastoca en mi les barreres de la intel·ligència,
Per ensarronar les fronteres irreals de l’estupidesa, fins al fons de la insolència,
Reclòs en aquest asil immund dels meus pensaments, maleeixo aquestes hores llòbregues,
Com l’ulular d’aquella òliba, llançant tota la seva amargura sobre les brutícies.

El carilló dels meus desitjos, ressona en el meu cap com l’àngelus de la meva existència,
Terra santa de les meves esperances al final de la nit, l’alarma de l’insomni sona,
Segrestat malgrat meu en aquesta habitació, no puc desfer la mordassa de les meves pors,
Ni les traves de les meves angoixes remuntades a la superfície del meu més profund interior.

Les primeres clarors del dia, fustiguen el meu rostre, el meu cos està masegat,
Res té gràcia als meus ulls, ni el cant matinal d’aquell ocell aguerrit,
Avivant el meu cansament, com els branquillons de fusta de la xemeneia modesta,
El foc de la vida acaba de renéixer, sucumbeixo de nou en aquesta trista nit, esgotat.

L’ORGULL

Poèmes en Catalan|

Magnífica impressió la d’ésser el rei en aquesta existència,
Cada dia faig grans passos, amb tota indolència
Deixant al costat del camí, l’espècie humana,
A la que odio en el més profund de mi mateix, quina púrria.

Res se’m resisteix, ni aquesta boja humilitat,
Ni la que crec que es la meva amiga, la sinceritat
Jo venceré en tots els fronts per saciar,
Saciar aquesta set de regnar sense compartir i reeixir.

No tinc por i em ric dels captaires moralitzadors,
Professant amb totes les forces la seva trista deontologia amb candor,
Com la d’aquell tímid eclesiàstic mudat, pregant de genolls,
Filosofant sobre una saviesa esperada per tots.

Aparta’t de la meva vista, miserable com ets, sóc el millor,
Tothom m’admira, quin gust, es deliciós;
No em diguis pestes, sóc jo qui serà reconegut pels meus discursos
Embruixant al meu auditori, la victòria vull sense rodeigs.

En aquest món on evoluciono, tinc molts amics,
Som centenars o milers els que estan encantats,
Ulls de Ximena per tu, no tindré mai,
Massa orgullós com sóc per satisfer els meus plaers no confessats.

LA BELLA ANDALUSA

Poèmes en Catalan|

Assegut en la terrassa dels meus somnis, escolto les guitarres amb passió,
Desgranant les notes de la música d’un flamenc endiablat, sacsejant la meva emoció,
Atret per la magnífica Andalusia, estic captivat per aquest quadre màgic,
El sol, els cants, la dansa, els riures, assaboreixo aquest instant fantàstic.

Al meu costat, una andalusa bella i altiva, dansa en els meus pensaments,
Dominat per tanta galanesa, com la del toro, jugant-se la vida al altre costat de la barrera,
Deixant-me portar pel ritme de la música i la bellesa d’aquesta criatura
La meva ànima perd la raó, els meus ulls meravellats acaricien les seves contorsions.

La música em transporta dins aquest espai d’un cos a cos sulfurós i volcànic,
Bella andalusa, amb els teus ulls negres m’embruixes amb aquesta coreografia màgica,
Dominant les afliccions, com una fera brogent, plegada als capricis del seu domador,
El meu esperit està lluny, embriagat pels arabescs que el seu vestit deixa aparèixer.

Les castanyoles crepiten com les castanyes atiades pels branquillons,
Damunt la foguera de l’alliberació, per captivar a la tardor les nostres papil·les,
Els gitanos canten a l‘amor a l’uníson, sobreexcitats per aquesta bella princesa,
Inaccessible musa dels meus desigs, revoltant la meva consciència fins a la fi de l’embriaguesa.

La música endiablada s’acaba, la bella i morena andalusa es volatilitza,
Cau el teló, em quedo estoic dins el joc secret de les meves idees,
Els meus ulls s’obren, sota aquesta boja imaginació, el meu somni s’esvaneix de seguida,
Estic enterbolit per tanta frustració i llanço tot seguit totes les sensacions meves.

LA PRIMAVERA

Poèmes en Catalan|

Els últims sotracs de l’hivern fracassen damunt el sorral dels nostres dies,
Les xemeneies vomiten els seus espessos fums i s’apaguen alternativament;
El ocells exiliats per un temps, apareixen giravoltant en el cel,
Dibuixant davant els nostres ulls, bells i fràgils arabescs únics i sense parell.

La natura es desperta, els meus sentits són avivats per l’olor de renovació,
Com el perfum almescat d’aquella bella andalusa folla de flamenc, amb passió;
Es contorcen en els meus ulls meravellats, la meva ànima s’embriaga de bellesa,
La natura reprèn el seu alè al so de la guitarra del sol i de la puresa.

Un panteó de mil flors sortides d’enlloc, extraordinari edèn,
Els primers pensaments floreixen com els meus somnis més bojos en un joier;
Vermells, grocs, blaus, irisen el meu esperit i m’enlairo tant com aquestes olors,
Autèntica quintaessencia de les meves raons, traient de la presó totes les meves pors.

Fràgil primavera de la meva existència, obres el camí d’un arc del cel multicolor,
De la meva vida vorejant els almesquins i les tulipes dels meus sofriments indolors,
Descobrint les joies amagades en el meu cor, en aquells magnífics jacints,
La primavera ha arribat, esborrant subreptíciament l’hivern i els seus rancors descrits.

Majestuós ametller, ballant un cos a cos amb les abelles generoses,
En un tango desenfrenat, fins al final d’aquesta dansa de quatre temps, deliciosa;
Els decibels de les meves esperances ressonen en la catedral d’una nova estació,
Aliant les meves pregàries gregorianes en aquest ressorgiment de la natura al uníson.

NOMÉS HA CALGUT UNA MIRADA!

Poèmes en Catalan|

Malgrat que només ha calgut una mirada,
Encara que jo no crec pas en la casualitat;
Dins el laberint de la meva vida, en el revolt d’un camí
Tu petita flor, t’has creuat en el meu destí.

Els meus ulls es van posar sobre teu, petita flor salvatge,
No, jo no somniava pas, no era realment un miratge;
Brillant amb mil colors,
Has il·luminat amb una mica de felicitat el meu cor.

Eres allà tendre, fresca, amb una rara bellesa,
La meva vida, sense voler en un instant ha trontollat;
Oh, d’entendre-ho no ho he pas intentat,
M’he ajupit, per prendre’t delicadament.

Posada en el clot de la meva mà,
I mirant-te m’he sentit molt serè;
Algunes gotes de rosada corrien sobre els teus pètals,
Com em podia resistir, eres indefugible.

Petita flor salvatge, la meva vida ha trontollat,
Durant quants estius, no ho sé;
No dubto que et quedaràs en el meu cor per l’eternitat,
Et faré una promesa, et protegiré i bojament t’estimaré.

LA TENDRESA

Poèmes en Catalan|

Meravellosa emoció vinguda de temps immemorials i quan menys ho esperes,
Travessant els oceans de l’intemporal, fins al límit imprevisible del traspàs,
Inundes amb el teu amor a qui atrapes per l’espai d’uns instants,
Maliciosament, com una serp t’arrossegues en les entranyes d’aquest suplicant.

Jugant sense cap mesura amb la confusió que emets, com una bella princesa
Desgranant les notes de la seva lira, en els regnes de l’efímer i de l’embriaguesa;
Per esposar a vegades l’irreal, rebutjant tot al seu pas, l’odi i l’errada,
Bellesa celestial, te’ns emportes irresistiblement cap aquesta felicitat conquerida.

Sensuals carícies de l’amant, tocant suaument el cos sublim de la seva dona estimada,
Embruixat per les onades dels desigs prohibits i dels plaers de passions amagades;
Sensibilitat espontània o deliberada irradies, deixant resplendir els teus colors,
Irises l’humà de veritat i sinceritat, pels camins sinuosos del candor.

Manifestada sota moltes formes, avives l’afecte natural incandescent,
Ningú pot quedar insensible o desenganyat, ignorant del teu encant fulminant,
Amb el teu poder màgic capgires l’emoció del teu pretendent, trist o reservat,
Sucumbint al dolç petó dipositat en els llavis humits o pintats.

Magnífica alquímia dels sentits, ho tornes tot meravellós al teu pas prodigiós, sobtat,
Convertint en formós el que és lleig, florint el balcó dels teus pensaments amb belles orquídies;
En les masmorres de l’exili es marciran per sempre, l’orgull i la vanitat dissimulats,
Oh bella tendresa, acaricia les meves profundes apetències, tantes vegades somniades.

LA HUMILITAT

Poèmes en Catalan|

El circ de la vida s’accelera, perdent cada dia una mica més els seus valors;
Gust fat i edulcorant de les nostres riqueses, massa de pressa en fum desfetes;
En aquest envelat monòton, on són reis els vanitosos i els fatxendes
Assedegats pel poder i els diners, d’una cobdícia exagerada sense parar.

Amb sigil, com a espectador sagaç, busco en va una engruna d’humanitat,
Saben bé que aquesta virtut, no pot ésser el fill estimat dels pretensiosos;
En aquest quadre quotidià, una mica escarransit i encaramel·lat,
Arrossegats a la vora de l’orgull, com un clown de comportament faceciós.

La representació s’acaba, el domador sorrut finalitza el seu número,
Les feres tornen a les seves gàbies, la gent ja no aplaudeix;
L’orquestra clou la serva partitura, deixant el lloc al presentador en solitari;
La sessió està enllestida, com una jornada escombrada per la turmenta i la pluja.

Decebut per aquest trist espectacle, sóc interpel·lat, un home vell em somriu,
S’atura davant els meus passos impacients i desmesurats, com un sorprenent il·lusionista,
Traient del seu barret, una blanca coloma de simplicitat i de modèstia,
El teatre de la meva existència, pren un altre sentit en aquest insípid quotidià.

En una unió sorprenent, la humilitat abraça els límits de la intel·ligència,
Llançant al instant l’estupidesa i la pretensió a la foguera ardent;
On les flames enrogides il·luminen les discretes virtuts, sense arrogància,
Els bells oscars de l’intel·lecte vénen de ésser adjudicats a bombo i platerets.

L’AMISTAT

Poèmes en Catalan|

Sublim expressió dels sentits, quan en el teu vol llunyà, te’ns emportes,
Llançant al no res, les baixeses de l’orgull i la hipocresia dels humans;
Sentiment indescriptible, on les sensacions són més fortes que les paraules,
Curant amb la teva presencia, per una simple mirada còmplice, tots els nostres mals.

Molt de temps t’he buscat, sovint t’he acariciat, com una mà enamorada,
Per les rodoneses sensuals del cos meravellós d’una amant submisa;
Els anys s’esfumen, a vegades he cregut abraçar-te, no eres més que una il·lusió,
Bressolat com estava, per aquesta imprevisible melodia, refusant per sempre la subjecció.

El rellotge de sorra de la meva vida passa inexorablement, després un dia has sorgit,
Tu amic meu, germà meu, expulsant el cofre de les meves decepcions t’has inhibit,
Com la làmpada d’Aladí tu m’has obert aquesta caverna il·luminada d’emocions,
La teva vareta màgica de sinceritat, s’ha reflectit en els meus ulls amb convicció.

Com jo hauria fuetejat el menyspreu, menystenint la insolència quan hi és, m’has parlat,
De les coses simples de la vida, perplex com estava, tranquil·lament t’he escoltat,
Enviant a pastar fang els a priori, com el llaurador removent la terra d’esperança
Per que arreli la meva percepció de una real lleialtat, sense jurament de fidelitat.

Un cel púrpura s’aclareix dels núvols de cotó del temor, per deixar lloc
A un cel resplendent de confiança i complicitat, irradiant la meva vida amb claror;
Difonent aquesta embriaguesa, les meves entranyes ferides remunten del seu pou
Per fi t’he trobat, amic meu, amb la teva sola presència i la teva mirada en tinc prou.

EL REMOLÍ DE LA VIDA

Poèmes en Catalan|

Perdut en els meus pensaments, amb la mirada llunyana, faig balanç de la meva vida,
Abans d’ahir tenia quinze anys i no tenia cap maldecap;
Vivia a Villerach, un encisador poblet adossat al peu del Canigó,
Érem joves amb el cap ple de somnis i corríem com bojos.

Estàvem contents amb qualsevol cosa, un simple ham i una canya de pescar,
Pescant el gobi, en aquell petit riu, durant tota la tarda,
Jove com era, la televisió acabava de sortir provocant una revolució,
Arribada la nit, asseguts a terra, escoltàvem als vells amb passió.

Sí, però vet aquí, que el temps passa inexorablement, amb el seu lot d’invents,
Ordinadors, mòbils, pantalles planes, Walkmans, sense oblidar la Playstation;
Tenim el plaer d’apreciar-ho, però n’estem de pressa avorrits,
M’hauria agradat aturar el pèndol de la meva vida, per assaborir-la realment.

Mirall quan et miro, ja reflecteixes els meus cabells grisos,
El món va massa de pressa, enyoro el temps quan jo era petit;
Els veritables valors han desaparegut, deixant la terra cremada de maldat,
D’hipocresia, d’enveja, en aquest univers on tot són segones intencions.

Demà noi, què faràs, aniràs a la lluna clicant per internet,
Aprofita l’instant present, amb els senzills plaers, que pots trobar obsolets,
En quan a mi, enterraré dins la meva memòria els tresors de la meva existència,
Llançant en un recó de la ribera, l’odi, el rancor i la intolerància.