El vent de tardor bufa en els abismes profunds de la meva vida
Fulla morta, aixeques el vol pels camins sinuosos del meu destí
Aferrat a la força de les meves boges esperances, estic ferit
Com un autòmat desarticulat, perdut, erro entre llàgrimes i plugim.

La meva ànima es un paisatge d’hivern, arbre denudat, boira espessa
El fred empresona els meus pensaments, el meu esperit desimbolt s’enlaira
Jo, l’etern somniador, fujo sempre d’aquest món detestable que odio
Sepultat en el presidi de la meva existència, horribles barrots del meu calabós.

Adéu musa meva, he decidit marxar, deixar la verda praderia de la felicitat
No veurem més el sol, no sucumbiré més a la teva mirada
Mirada ardent sobre el meu cor ferit, la natura melancòlica s’ha mort
Princesa immortal em giro una última vegada amb els ulls espaordits.

Fugitiva, fràgil i indomable, no degustaré més els teus llavis febrosos
Destí cruel sobre els cabells grisos, al voltant de les pendents ufanoses de colera
Rebutjo la set de que em pertanys, desig de dominar el meu infortuni obsequiós
Etern poeta, resisteixo el teu embruixament i refuso obstinadament aquesta quimera.

En les riberes d’un altre món, acariciaré amb els meus llavis els teus pits despullats
Bressolat pels gemecs d’una lira, al ritme d’un amor fulminant i esquinçat
Odio les terres calcinades on el meu cor es consumeix per les flames indignades
Bella egèria els meus fantasmes s’han abrasat, com els meus desitjos ardents ultratjats.