Dolça nit de tardor, el sol acaba de morir allà damunt la mola,
Núvols purpuris sobre els turons on la muntanya doblega l’esquena,
Sòl, cara a l’invisible, escolto els últims sobresalts de la jornada,
Un gos lladra a la lluna i un gat miola amb impaciència desenfrenada.

Quan la nit apaga els seus darrers llantions, els meus pensaments s’atropellen,
Que em queda d’aquesta jornada? Els records dels minuts que gesticulen,
Delectant-se d’una certa instrucció quan no són ni tan sols intel·ligents,
La dama lluna sorneguera il·lumina el meu full i el meu llapis s’agita frenèticament.

Reprimeixo l’agudesa de la meva escriptura per no mostrar una mirada burleta
I delirant sobre els que m’envolten, tant aviat borinots com destructors,
Tot sona fals, la veritat em defuig, que puc fer, dec renunciar?
Evadir-me allà, lluny dels falsos pretextes, sense piular ni poder compartir?

Una òliba ulula lúgubrement lacerant el silenci de les tenebres,
El porticó d’una finestra pateix el furor de les rafegades d’un vent fúnebre,
La meva mà s’atura, els meus ulls es perden en el cel on brillen mil estels,
Pensador o somniador no dibuixaré mai el final d’aquesta meravellosa tela.

El soroll d’un ciclomotor petador ofegant-se, em torna a la dura realitat,
Demà el vell pèndul desgranarà potser uns instants sublims o enverinats,
Endreço el meu bloc, deixo el meu llapis i apago la llum dels meus pensaments,
Dolça nit de tardor, el meu esperit erràtic s’allunya a remotes contrades.