A fora les primeres borrufes de l’hivern han arribat a la tardor,
Una espessa catifa de fulles mortes amuntegades sota un cel monòton;
Apilotats sota una volta, els troncs de fusta seca esperen el seu destí,
Ultima etapa de la seva vida per desgranar el temps al delectable designi.

Amo i senyor del lloc, m’has pres en els teus braços amb delicadesa,
Acariciat i adulat uns instants com si jo fos una princesa,
Els teus ulls maliciosos, han deixat brillar l’anhel de veure’m sofrir
Emportat per les flames del desig, sense dir un mot vaig gemir.

En els meus últims sobresalts, sucumbeixo crepitant el meu dolor,
Dolor de cridar en silenci el meu sofriment, per donar-te escalfor;
M’has vingut a buscar a cops de destral en les entranyes de la meva existència,
Allà al bell mig del bosc, quan jo creixia amb tota indiferència.

Sepulcre obert en la llar d’aquesta xemeneia, he pregat per no ésser castigat,
M’has deixat a la foguera, perquè expiressin així les meves últimes voluntats;
Voluntat de que les meves cendres així consumides siguin delicadament recollides,
Per a ésser dispersades a mercè del vent, als meandres de l’oblit.

Corrompuda sota els ulls del meu martiritzador, la meva ànima incandescent s’envola,
En uns segons tot s’ha esfumat, la meva supèrbia i la meva bellesa;
Com el meu vestit il·luminat i enrogit, en el meu esplendor fugaç,
En un darrer vals que havia ballat per a tu, com una simple quimera.