Felicitat insensata el poder decidir a la vida amb tota tranquil·litat,
Assaborir incansablement dia a dia els moments escollits,
Oblidar que la nostra existència presenta moltes similituds,
En aquesta daurada presó del nostre destí, autèntic il·lusionista.

Interpel·lat per aquesta boja absència de coacció, instants màgics,
Em delecto com una papallona, amb la facultat d’actuar segons la meva voluntat,
En les seves curses frenètiques i caòtiques, apassionat de l’espai i la llibertat,
Tocant suaument les flors d’allò prohibit al so monocord del repic.

Perdut en els meus profunds pensaments al voltant d’aquesta ultratjant independència,
Percebent en els confins del meu esperit el bram de la tempesta de la submissió,
Que truca a la porta del meu raonament, per senyalar la seva ingerència,
Aquesta facultat que jo creia demostrada, per desgràcia no era més que pura il·lusió.

La agulla del rellotge del campanar apuntant cap al migdia cau sobre mi com una coerció,
Cursa desenfrenada pel no saber que fer, potser per assegurar una servitud,
El sorollet de la clau de la meva llibertat es torna a tancar en el forrellat de les meves obligacions,
Tancat en les masmorres insalubres de la meva autonomia ploro les meves habituds.

Assedegat i afamat, cridant a la impostura d’un ideal que jo m’havia apropiat,
Ressona en el calabós de la meva llibertat artificial, el soroll sord de les meves cadenes,
Presoner del meu destí, m’adormo, baldat per aquesta sorprenent veritat,
El cel blau dels meus desitjos, es reflexa encara, darrere la cel·la de reixes envellides.