Assegut en la penombra d’aquesta cambra, miro la pluja colpejar els vidres,
El soroll sord de les meves pors es deixa sentir fins als turons propers,
Buscant en la nit els gestos de l’invisible en un món turmentat,
Com un funàmbul sobre la corda de les meves ganes i desitjos, a la superfície pujats.

Empresonat en els meus pensaments, sento les ràfegues rugint contra els finestrons,
Les borrasques de la meva vida reboten en el meu cap com si fossin simples joguets,
Menyspreant la foscor cerco amb passió l’enemic dels meus temors,
Que en el decurs de cada dia, obsessiona la meva existència amb una bella complanta.

El tro de les meves passions, gruny en la meva memòria sacsejant tots els meus dies,
En nom de les meves aspiracions, com un vailet capritxós àvid de foteses,
El meu ego està afectat, suporto la inclinació de les meves apetències sense parar, incentivades,
El batec de les meves aprehensions sobre els béns d’aquest món aflueix, a les meves idees.

Presoner en el calabós de la raó, entreveig els llampecs de la veritat,
L’ombra de la meva silueta es difon en les parets brutes de la cobdícia i la vanitat,
Com un mirall, reflecteix el meu rostre en el qual els contorns tristos dibuixen el meus errors,
Trencant les cadenes del raonament insensat, flanquejo les bores dels meus esglais.

Acariciant la realitat de les meves recerques, escolto la tempesta del silenci que m’apaivaga,
I dona com a past a les feres del desert, les meves belles paraules sovint glorificades,
El grunyit de la meva tempesta interior es calma llançant l’orgull quan hi és,
Dins les masmorres de la humanitat, per professar amb mi una simple virtut, la humilitat.