Retirat dins el monestir de les meves reflexions com un monjo, tots els dies meditant,
Prossegueixo el meu camí, a la recerca del temps perdut de tots els meus pensaments,
Al costat del llibre sagrat de la saviesa i l’erudició, que sacralitzo per amor a la autenticitat,
Damunt l’altar del coneixement, per entreveure les vies impenetrables de la veritat.

Pregant l’indicible de la raó humana, em tanco dins els meandres de la reflexió,
Per ennoblir el sentit de les meves interpretacions, mes enllà de les fronteres de l’atemporalitat,
En els murs d’aquest claustre quimèric, ressonen els orgues màgics de la creació,
Rebutjant els pensaments malèfics de l’estupidesa, dins les masmorres de l’eternitat.

En aquesta professió de fe confessada sobre el sentit de la meva vida, caminant cap a la lògica,
Autèntica teoria del discerniment, com un missioner per l’estel del matí guiat,
Tornant a posar la meva consciència en qüestió, per la confrontació de les meves opinions singulars,
Com el fresc col·locat sobre el retaule de l’ètica que he vingut a cercar.

Confessant les meves pors cartesianes, sobre les meves intuïcions remeses sense parar en qüestió,
Recollit dins el silenci esdevingut el meu amic, el meu mestre quotidià tantes vegades venerat,
Sobre la bondat dels meus sentiments abraçats en la recerca d’una perfecta devoció,
Deixant-me portar dins els abismes del coneixement on l’art és una finalitat.

Professant la humilitat, en aquest món on la facultat de l’esperit no és una ciència,
M’abandono en els teus braços, escriptura amiga meva, confident i mestra,
Deixant-me portar sobre aquest món de la percepció, meravellosa indiferència,
On la intel·ligència menysprearà l’estupidesa dels mortals, en un remolí d’embriaguesa.