Caigut dins el pou de les meves passions i desigs,
En una societat on el confort ha sigut règiament ennoblit,
Com un supervivent, remunto les parets d’aquest precipici
Rebutjant les brutícies de la cobdícia i de l’odi.

En aquesta prova de la vida, on els plaers abunden,
Llenço les traves dels meus vicis que repliquen,
Dins els avencs de la vanitat, sense cap escrúpol,
Allà on els simples captaires festegen fins al crepuscle.

Despullat en aquest món, on no està permesa l’equivocació,
Sòl, amb el sofriment, cerco la terra promesa
Com un nen enlluernat per les joguines de la despreocupació,
Divertint-se en el terreny de joc de l’esperança.

Afamat de veritat, traspassat pel fred de les pors meves
Descobreixo un halo de llum, a la posada de la caritat
La vella porta de fusta de la taverna, davant meu s’obre
Deixant escapar una feble claror de fe i de sinceritat.

Un home vell, barbut i repulsiu m’invita al seu costat,
Prenc lloc a la taula de la paciència, sorprès per l’hospitalitat,
Comprenc en poques paraules el benefici d’aquesta mà estesa,
En un meravellós remolí, el de les autèntiques virtuts.