Perdut en els meus pensaments, amb el meu amic el silenci, intento descobrir l’impensable,
Poder donar respostes a totes les meves reflexions i preguntes insensates,
La creença és una doctrina filosòfica suposada o demostrada amb el temps,
Dec creure en una veritat objectiva, emmascarada per una fràgil il·lusió impalpable.

Els anys passen com els minuts del rellotge de la meva vida sense, no obstant,
Aportar-me qualsevol raonament sobre la fe que traeix la meva angoixa de la mort,
Provant si existeix la necessitat de creure en una divinitat, per tranquil·litzar-me sobre la meva sort,
Ésser suprem, d’una influència total sobre la meva abnegada superstició, per un poder indecent.

Cal creure per persuadir-se, que a la fi dels nostres dies serem salvats,
La meva convicció és esgarrapada per les desgràcies dels qui es diuen creients,
Per totes les catàstrofes naturals omnipresents sota el patrocini d’un diví malvolent,
Pels qui han dedicat tantes pregàries sense eliminar la desgràcia ni un sol instant.

En el desert de les meves recerques, no trobo més que la sorra d’una hipotètica revelació,
La que comunicarà una i altra vegada els seus dubtosos misteris, amb tota incredulitat,
En el crepuscle de la meva vida, no puc suposar que el creador és tot amor i bondat,
Suportar que els maleïts siguin reis i els honrats malèfics agitadors.

Reclòs en el claustre de la meva meditació, escolto al lluny elevar-se glorioses oracions,
Les que transformen la tempesta i el llamp en un meravellós arc del cel d’esperança,
Torbat pels meus pensaments insensats, rebutjo les campanes d’un àngelus d’ingerència,
Sol de cara a l’invisible, la meva fe trontolla, deixant-me amb la meva ànima i les meves opinions.