Sublim i fràgil tu has sorgit davant meu, veritable perla de mil reflexos,
Els meus ulls meravellats per tanta bellesa, t’han acompanyat discretament
Pura, sincera i plena d’emoció, has fugit d’aquesta vida quasi vergonyosament
Tot i que t’hauria agradat que ningú et percebés per quedar-te en aquest jardí secret.

Però per què poeta em mires tu així, jo que no hauria mai volgut néixer?
Empentada per tanta emoció he nascut al cor del meu senyor, mai sotmesa
La meva curta vida pot ésser a vegades formosa, a vegades atroç i cruel, i allà muda agonitza
Si us plau torna la mirada, que jo visqui alguns segons per mai desaparèixer.

Digues per què, petita llàgrima, alguns criden la deshonra quan tu fràgil brolles?
A alguns els hi hauria agradat amagar-te per pudor, per silenciar el seu legítim sofriment
Altres en moments d’exultació no tindran la mateixa actitud, un alliberament
Digues petita llàgrima per què ets també púdica i reservada, és una filosofia?

No facis preguntes, poeta, en tots els destins hi ha bons i mals moments
Tinc la sort de poder existir, de poder viure i revelar certes emocions
Mentre que d’altres existeixen també però restaran fats sense expressar cap commoció
Deixa parlar el teu cor com viu les teves joies, penes i esperances: modestament.

Petita llàgrima de bellesa, com una gota de rosada sobre els pètals d’una rosa has marxat
Les paraules han quedat ancorades en la meva memòria i al meu voltant el buit s’ha instal·lat
En el desenllaç final, com un vell jeroglífic has estat enlluernadora de veritat
A partir d’ara, discret desviaré els ulls per no percebre més aquesta perla ennoblida.
EL VIOLÍ DE L’OBLIT
Per les meves planes desèrtiques, el vent fred fins perdre l’alè s’escridassa
Com en les efemèrides passades de la meva vida que desfulla amb pena
Errant per aquest camí pedregós, jo he llençat el meu modest i preciós diploma
Els meus pensaments gemeguen al so entretallat d’un clavicordi, damunt l’herba pansida.

L’ombra del silenci acompanya la meva mirada i emmudeix els meus rancors
Les últimes clarors pàl·lides del dia apaivagaren la meva ànima de múltiples acrituds
Com la mà d’un pintor esbossant sobre aquesta tela el contorn de les meves tenebres
Rebutjant d’un traç un lleuger sospir, inútil paraula de vores fúnebres.

Els meus llavis tremolen, les meves parpelles pesen, dono una última mirada
Als clixés de la meva existència, ja no miro enrere, es massa tard
Púdica la pàl·lida lluna desvia els seus ulls, mentre que un estel il·lumina la meva soledat
Allà en el meu món, em veig somniant en tot i en res, potser de placidesa.

Extenuat i solitari en aquesta senda esdevinguda massa estreta, els meus passos s’enfonsen en l’oblit
Les imatges arrugades del passat ressorgeixen com un calidoscopi desenrotllant la seva paròdia
Sensació estranya amb gust a fel, la pel·lícula s’esquinça i l’abandono sense enyorança
En els llacs malenconiosos del meu destí els astres de la nit una última vegada m’han il·luminat.

En la profunditat de la vall, la complanta d’un violí sorgeix del no res i arrenca les meves cadenes
La seva melodia gemegosa dibuixa en el meu rostre arrugues de decadència, fatalitat inhumana
Els meus ulls es tanquen i rebutgen aquest món on tot es fals on tot es foll, trist melodrama
En el fons de la nit el meu esperit vola per sempre, sense enyorança, sense remordiment, sense ganes.