Perdut en els meus pensaments, amb la mirada llunyana, faig balanç de la meva vida,
Abans d’ahir tenia quinze anys i no tenia cap maldecap;
Vivia a Villerach, un encisador poblet adossat al peu del Canigó,
Érem joves amb el cap ple de somnis i corríem com bojos.

Estàvem contents amb qualsevol cosa, un simple ham i una canya de pescar,
Pescant el gobi, en aquell petit riu, durant tota la tarda,
Jove com era, la televisió acabava de sortir provocant una revolució,
Arribada la nit, asseguts a terra, escoltàvem als vells amb passió.

Sí, però vet aquí, que el temps passa inexorablement, amb el seu lot d’invents,
Ordinadors, mòbils, pantalles planes, Walkmans, sense oblidar la Playstation;
Tenim el plaer d’apreciar-ho, però n’estem de pressa avorrits,
M’hauria agradat aturar el pèndol de la meva vida, per assaborir-la realment.

Mirall quan et miro, ja reflecteixes els meus cabells grisos,
El món va massa de pressa, enyoro el temps quan jo era petit;
Els veritables valors han desaparegut, deixant la terra cremada de maldat,
D’hipocresia, d’enveja, en aquest univers on tot són segones intencions.

Demà noi, què faràs, aniràs a la lluna clicant per internet,
Aprofita l’instant present, amb els senzills plaers, que pots trobar obsolets,
En quan a mi, enterraré dins la meva memòria els tresors de la meva existència,
Llançant en un recó de la ribera, l’odi, el rancor i la intolerància.