Reclòs com sempre en els meus pensaments,
Sol, desenrotllo el fil d’Ariadna de la meva vida;
Sorgeixen els clixés d’una existència falsejada
Espectador o actor d’unes paròdies amargues.

Un sol púrpura i insípid declina en l’horitzó,
Davant les pseudo-virtuts, callo la meva decepció;
Tot i que hi havia cregut, ja que era un jove caboixó,
Em considerava un home coratjós, aspra desil·lusió.

Oh!, en el meu món no hi ha hipòcrites ni cap covard poc valerós,
Havia esperat retrobar-te al fons de mi mateix i no estava equivocat,
Poc importa, si a la presó de la teva memòria sofreixes la desraó
Allà en un món immaterial, viuràs en la misèria abandonat.

Assegut al peu d’aquest roure, amb els ulls clavats en la volta celeste,
Assaboreixo totes i cadascuna de les mil fragàncies i mil sons del crepuscle
Indubtablement estrelleta brilles d’innocència, els meus somnis il·luminant
El temps transcorre i mossego el present amb un ritme constant.

Demà seré aquí o allà, no importa, assedegat de llibertat;
Com un bohemi, ballo al voltant de les meves il·lusions perdudes,
Donant l’esquena a les vessants de l’odi i de les estupideses;
Que queda d’autèntic en aquest món? El silenci i les virtuts…