Assegut davant la llar de foc, miro aquesta flama que balla davant els meus ulls,
Il·lumina el meu rostre, rescalfa la meva carcassa, on reposen els meus pensaments,
Els minuts es desgranen com el calendari de la meva vida de destí sulfurós;
En aquest silenci que jo havia desitjat, em trobo sol, intens moment.

No sento més que els espetarrecs dels troncs verds, explosió de fustes
Com un amic, aquest foc m’arrossega amb ell en aquest tango desmesurat;
Hauria volgut quedar-me, enterrat en les meves penes i joies,
Emportat malgrat meu, resisteixo aquest ball de records oblidats.

La fumera s’escapa de la llar sepultant-me en els meus turments,
Turments d’una vida que passa, com un metrònom molt ben regulat;
Els anys desfilen, no tornen a mi nomes que els bons moments;
Rebutjant al més profund d’aquest desert, les cicatrius mai esborrades.

El fred em sorprèn en els somnis de la meva joventut, quan creia en la vida,
En aquell impuls de desitjos no confessats, impalpables, platònics i totalment bojos;
Als vint anys jo hauria capgirat les muntanyes i assaborit les mil i una nits,
Desafiant les ires mes ferotges i la mirada d’ulls dolços d’una dona.

El foc s’apaga inexorablement com les estacions de la meva existència,
Afora la lluna brilla, escombrant la pluja i la turmenta del meu passat;
Ahir i avui, demà serà potser sense l’endemà, total ignorància,
La darrera brasa s’acaba d’apagar, no, realment no tinc res a lamentar.