En les meves planes desèrtiques, el vent fred fins perdre l’alè s’escridassa
Com en les efemèrides usades de la meva vida que desfulla amb pena
Errant per aquest camí pedregós, jo he tirat el meu modest i preciós diploma
Els meus pensaments gemeguen al so entretallat d’un clavicordi, damunt l’herba pansida.

L’ombra del silenci acompanya la meva mirada i emmudeix els meus rancors
Las ultimes clarors pàl•lides del dia apaivagaren la meva anima de múltiples acrituds
Com la ma d’un pintor esbossant sobre aquesta tela el contorn de les meves tenebres
Rebutjant d’un traç un lleuger sospir, inútil paraula de vores fúnebres.

El meus llavis tremolen, les meves parpelles pesen, jo dono una ultima mirada
Als clixés de la meva existència, jo no dono la volta, es massa tard
Púdica la pàl•lida lluna desvia els seus ulls, mentre que un estel il•lumina la meva soledat
Allà en el meu planeta, em veig somiar en tot i en res, potser de placidesa.

Extenuat i solitari en aquesta senda esdevinguda massa estreta, els meus passos s’enfonsen en l’oblit
Las imatges arrugades del passat ressorgeixen com un calidoscopi desenrotllant la seva parodia
Sensació estranya amb gust a fel, la pel•lícula s’esquinça, jo l’abandono sense enyorança
En els llacs melanconiosos del meu destí els astres de la nit una ultima vegada m’han il•luminat.

En la profunditat de la vall, la complanta d’un violí sorgeix del no res i arranca les meves cadenes
La seva melodia gemegosa dibuixa en el meu rostre arrugues de decadència, fatalitat inhumana
Els meus ulls es tancant i rebutjant aquest mon on tot es fals on tot es foll, trist melodrama
En el fons de la nit el meu esperit vola per sempre, sense enyorança, sense remordiment, sense ganes.