La vida s’accelera en aquest tumult quotidià d’una vida trista i horrible,
No hi ha ni un sols dia sense que els medis ens facin descobrir l’indicible;
Horrorosa actualitat, d’informar que un nen ha sigut assassinat,
Salvatgement torturat, o una dona violada i mutilada.

Sacsejant els nostres pensaments més sans, esclata la simple realitat,
El mon està boig, homicidis, assassinats, atracaments a mà armada;
Lot habitual de fets diversos en un remolí de demència.
Jo no estic ja sorprès, simplement indignat per tanta violència.

Les nostres expectatives estan orientades cap aquesta institució emblemàtica,
On fatxendejant els valors massa de presa oblidats, la justícia és simbòlica;
Llibertat, igualtat, fraternitat, s’esfumen, però jo espero la sanció,
El veredicte s’emet, i tot el contrari del que esperàvem, és de la veritat la denegació.

En aquest segle de modernitat, la balança de l’equitat no es pas la reina,
En nom d’un article oblidat o d’una coma esborrada, contrària serà la pena;
Dec creure encara en la democràcia i en la justícia del meu país,
Dempeus em quedaré, i m’atreveixo encara a somiar en la justícia de la meva pàtria.

Ja no em decebo, totes aquestes hipocresies jo no las suporto més, de veritat,
Deixeu-me marxar, lluny d’aquest món, d’aquest planeta, allà no seré més decebut;
En silenci enterraré el meu odi i l’ofuscació de tanta injustícia, el món està perdut,
Deixeu-me marxar del meu planeta, allà em quedaré orgullós fins al final.