No hi ha ni un sol dia de la meva vida que no et retrobi amarga decepció,
Ja sigui per una actitud o amb paraules infectes;
Passats els primers segons de sorpresa i d’estupefacció,
M’empasso sense dir una paraula aquesta nova prova indigesta i abjecta.

Maleeixo cada dia que et retrobo en el laberint de la meva existència,
Potser sóc massa poeta i una mica sentimental;
En aquesta societat que no em para de sacsejar,
El món està boig, em tornaré potser covard?

Tot m’interpel·la, no em sorprèn res,
Tu creus reposar en la fidelitat dels teus amics;
Treu aquesta màscara i descobriràs els pretexts falsos,
Bufetejada sense mans rebràs i per si fos poc l’inici dels teus maldecaps.

Jo t’odio, trista criatura, impostora de somriure burleta,
Disfressada de bestieses i d’horribles sentiments;
Sovint en el meu camí es posa sobre meu la teva mirada,
Estoic em quedaré, bípede graciós i divertit.

Vindrà el dia en que esclafaré el teu ego exacerbat,
Indignat com estic, aparta’t del meu camí,
Fuig de la meva vida, embruixador pudent, endiablat,
Per aquests recargolats del gènere humà, ja no vull ésser més decebut!