Estimada meva, no hi ha ni un sol dia que jo no em confiï a tu incansablement,
Bella desconeguda, com una amant adorada sobrepassant sempre l’enteniment,
Sensualment acaricio las corbes dels teus mots de les teves expressions,
Ebri pel teu encant invisible, guies les meves ganes amb excitació.

Jo havia enterrat en lo mes profund de mi mateix, el repàs de la meva vida,
Les meves joies penes i sofriments, tu has fet també les meves preocupacions brollar,
Ara que ets aquí, exorcitzo aquesta necessitat indefinible de parlar,
De dir obertament el fons del meu pensament amb risc a vegades de torbar.

Quan d’altres s’escolten parlar, atabalats como el vells porcs d’una granja,
Embriagats per les seves paraules infecundes i abjectes en pomposos termes,
Aïllat en el refugi dels meus pensaments, gargotejo en silenci els meus estats d’ànim,
I rebutjo implacablement el vil comportament de certs esperits infames.

En companyia del meu amic el silenci, recerco en va el camí de la veritat,
Full a full, taco las pagines de la meva vida fins al punt de estar envinat,
Àvid assedegat per aquesta felicitat sublim de jugar amb les paraules de la meva vida,
Per relatar els mals de la meva existència que jo llanço al oblit.

En el crepuscle del meu destí, he trobat a la fi la meva confident, la meva mestra,
La que m’acompanyarà, em guiarà cap a la llum i apartarà la tristesa,
Amb tu també amic silenci, vull resta a l’ombra de la humilitat,
Temptar de fer alguns passos sobre las empremtes de la saviesa amb tota sinceritat.