El circ de la vida s’accelera, perdent cada dia una mica més els seus valors;
Gust fat i edulcorant de les nostres riqueses, massa de pressa en fum desfetes;
En aquest envelat monòton, on són reis els vanitosos i els fatxendes
Assedegats pel poder i els diners, d’una cobdícia exagerada sense parar.

Amb sigil, com a espectador sagaç, busco en va una engruna d’humanitat,
Saben bé que aquesta virtut, no pot ésser el fill estimat dels pretensiosos;
En aquest quadre quotidià, una mica escarransit i encaramel·lat,
Arrossegats a la vora de l’orgull, com un clown de comportament faceciós.

La representació s’acaba, el domador sorrut finalitza el seu número,
Les feres tornen a les seves gàbies, la gent ja no aplaudeix;
L’orquestra clou la serva partitura, deixant el lloc al presentador en solitari;
La sessió està enllestida, com una jornada escombrada per la turmenta i la pluja.

Decebut per aquest trist espectacle, sóc interpel·lat, un home vell em somriu,
S’atura davant els meus passos impacients i desmesurats, com un sorprenent il·lusionista,
Traient del seu barret, una blanca coloma de simplicitat i de modèstia,
El teatre de la meva existència, pren un altre sentit en aquest insípid quotidià.

En una unió sorprenent, la humilitat abraça els límits de la intel·ligència,
Llançant al instant l’estupidesa i la pretensió a la foguera ardent;
On les flames enrogides il·luminen les discretes virtuts, sense arrogància,
Els bells oscars de l’intel·lecte vénen de ésser adjudicats a bombo i platerets.