Quotidià surrealista, te’ns emportes dins la teva espiral caòtica,
On els simples plaers apareixen com fugaços raigs de sol;
Escombrats per un fort remolí de modernisme excèntric,
Sense poder assaborir lentament, el món únic i sense igual.

La meva mirada es paralitza en les elucubracions percebudes en els meus dies,
Gran obra de teatre on l’audímetre del meu interlocutor no te sentit;
Després d’haver assestat els seus tres actes de paraules indigestes i corrosives,
On l’apuntador no ha deixat de vociferar: jo, jo, jo, indecent!

L’espectacle de la meva vida desenrotlla la pel·lícula, tanmateix sense apassionar-me,
Esperant la pre-inauguració del film, on podré emocionar-me,
Davant l’actor de la meva existència, que tindrà la facultat de saber escoltar;
Expulsant l’orgull i l’odi, penjats com els draps en un vulgar eixugador.

La emissió arriba a la fi, apareixen els crèdits, s’esvaneix l’insuls comediant,
Home vell com ets, aplaudint respectuosament la mascarada;
Davant la simple sensatesa espontània et miro admiratiu i atònit;
Sense dir res, decebut però somrient, deixes com un senyor la pallassada.

Aprenent a conèixer-te, he descobert que ets parc en inútils paraules,
Sembrant al teu pas algunes llavors de silenci, arribo a comprendre,
Comprendre que prefereixes, el cinema mut de la vida, més útil i menys sonor,
Descobrint així que de vegades val més callar per fer-se entendre millor.