Els últims sotracs de l’hivern fracassen damunt el sorral dels nostres dies,
Les xemeneies vomiten els seus espessos fums i s’apaguen alternativament;
El ocells exiliats per un temps, apareixen giravoltant en el cel,
Dibuixant davant els nostres ulls, bells i fràgils arabescs únics i sense parell.

La natura es desperta, els meus sentits són avivats per l’olor de renovació,
Com el perfum almescat d’aquella bella andalusa folla de flamenc, amb passió;
Es contorcen en els meus ulls meravellats, la meva ànima s’embriaga de bellesa,
La natura reprèn el seu alè al so de la guitarra del sol i de la puresa.

Un panteó de mil flors sortides d’enlloc, extraordinari edèn,
Els primers pensaments floreixen com els meus somnis més bojos en un joier;
Vermells, grocs, blaus, irisen el meu esperit i m’enlairo tant com aquestes olors,
Autèntica quintaessencia de les meves raons, traient de la presó totes les meves pors.

Fràgil primavera de la meva existència, obres el camí d’un arc del cel multicolor,
De la meva vida vorejant els almesquins i les tulipes dels meus sofriments indolors,
Descobrint les joies amagades en el meu cor, en aquells magnífics jacints,
La primavera ha arribat, esborrant subreptíciament l’hivern i els seus rancors descrits.

Majestuós ametller, ballant un cos a cos amb les abelles generoses,
En un tango desenfrenat, fins al final d’aquesta dansa de quatre temps, deliciosa;
Els decibels de les meves esperances ressonen en la catedral d’una nova estació,
Aliant les meves pregàries gregorianes en aquest ressorgiment de la natura al uníson.