No hi ha ni un sol dia que no em facis costat,
Sofriment d’una existència vorejant l’avorriment;
Ningú et veu, però est aquí ben present,
No puc posar-hi remei de manera evident.

Tu, amic meu, has vingut a veure’m sovint, però res has observat,
Cert que el meu malestar, no he encertat a exposar-te’l realment;
Que regiressis sovint els a priori, m’hauria agradat
I també que aportessis a la meva vida una mica d’excitant.

Per desgràcia com sempre, marxes deixant-me amb ella,
Hauria desitjat fugir d’aquesta terra a corre-cuita;
Retrobar a la gent i parlar, riure o cantar,
Al contrari del que tinc, callar i plorar.

Que em queda en el crepuscle de la meva vida?
El record dels que he estimat i volgut;
Demà partiré sol dins l’oblit,
Acompanyat de tu, solitud amiga meva.