Estirat sobre un banc de pedra a la fresca d’un emparrat,
En una pesada tarda de juliol, em deixo bressolar,
Al so de les cigales que componen la seva melodia sempiterna,
Per ensopir-me en una migdiada que tant havia desitjat.

Emportat profundament en el núvol dels meus somnis,
M’abandono, com una onada que va a parar sobre la platja,
Estès sobre la fina sorra de les meves il·lusions platòniques,
Escolto al lluny, el fragor de la cínica tempesta.

Un vent sobtat ve a escombrar el rostre dels meus esgarriaments,
Com les flors de la glicina per encantament,
Abrigant-me dels desviaments d’adolescent cartesià,
El meu repòs mediterrani, la còlera dels deus turmenta.

Sorprès en el que jo creia que era el meu momentani refugi,
Mirava a la llunyania, sobre els contraforts descarregar un diluvi,
Diluvi de pluja i de calamarsa al so tectònic del llamp,
On els fusells del tornado, feien parlar la pols.

Irritat pel que jo creia un repòs ben merescut,
Mirava incrèdul desfilar pels meus ulls esverats,
La dama natura, llançant els seus ardors sense cap delicadesa,
Sobre el baldaquí dels meus somnis a les portes de l’embriaguesa.