Sublim expressió dels sentits, quan en el teu vol llunyà, te’ns emportes,
Llançant al no res, les baixeses de l’orgull i la hipocresia dels humans;
Sentiment indescriptible, on les sensacions són més fortes que les paraules,
Curant amb la teva presencia, per una simple mirada còmplice, tots els nostres mals.

Molt de temps t’he buscat, sovint t’he acariciat, com una mà enamorada,
Per les rodoneses sensuals del cos meravellós d’una amant submisa;
Els anys s’esfumen, a vegades he cregut abraçar-te, no eres més que una il·lusió,
Bressolat com estava, per aquesta imprevisible melodia, refusant per sempre la subjecció.

El rellotge de sorra de la meva vida passa inexorablement, després un dia has sorgit,
Tu amic meu, germà meu, expulsant el cofre de les meves decepcions t’has inhibit,
Com la làmpada d’Aladí tu m’has obert aquesta caverna il·luminada d’emocions,
La teva vareta màgica de sinceritat, s’ha reflectit en els meus ulls amb convicció.

Com jo hauria fuetejat el menyspreu, menystenint la insolència quan hi és, m’has parlat,
De les coses simples de la vida, perplex com estava, tranquil·lament t’he escoltat,
Enviant a pastar fang els a priori, com el llaurador removent la terra d’esperança
Per que arreli la meva percepció de una real lleialtat, sense jurament de fidelitat.

Un cel púrpura s’aclareix dels núvols de cotó del temor, per deixar lloc
A un cel resplendent de confiança i complicitat, irradiant la meva vida amb claror;
Difonent aquesta embriaguesa, les meves entranyes ferides remunten del seu pou
Per fi t’he trobat, amic meu, amb la teva sola presència i la teva mirada en tinc prou.