El dia comença a ofegar-se, la nit escampa la seva mortalla,
Fora el vent escombra la terrassa i agita l’enorme til·ler,
Les xemeneies arrenglerades vomiten espesses fumeres grisenques,
Sota la glorieta, un tronc espera acabar els seus dies en la llar.

Les cimes dels vells xiprers del cementiri s’agiten desesperadament,
Turmentats per unes rafegades que els colpegen violentament,
Al carrer, pelats de fred, uns vianants acceleren el seu pas,
Com titelles de drap desconjuntades, en el seu últim traspàs.

Allà sobre les pendents, la dama natura ofereix el seu somriure glacial,
El mestre zèfir bufa la seva ràbia bategant, en aquest trist cerimonial,
La fràgil tanca d’espí s’ha revestit maldestra, amb el seu adorn hivernal,
Caçant un tímid pit-roig, d’ara endavant sòl i sempre en fugida.

Com un metrònom, amb la seva simfonia polar, el fred s’ha instal·lat,
La seva partitura inhospitalària i rigorosa deixa córrer un aire desenganyat
Sobre l’imponent roure del poble, tremolant de fred amb els seus membres adolorits;
La volta estrellada brilla amb mil focs, com una paleta lluminosa de semblant joiós.

Amb un pesat silenci sorprenent que s’imposa, el paisatge es glaça mut i desèrtic,
Tant sols el campaneig del campanar ressona sobre les velles pedres, últims vestigis,
Imprevisible, la foscor reté el seu alè i el dur hivern s’invita com un impostor;
Fascinador pretendent, amb capritxosos esgarriaments d’un predador o d’un seductor.