Jornada interminable, en la qual la fatiga guanya quan arriba la son,
Tancat en els meus pensaments, amb els ulls espaordits i en un endiablat desvetllament fixos,
Estirat al llit, conto les hores com altres conten horribles moltons,
Ramat infame, que turmenta el meu esperit, en aquest fosc prat de la meva raó.

Fora el vent s’esgargamella, escombrant les angoixes d’una vida on tot està destarotat,
Jugant també amb la xarnera d’una finestra que pertorba la meva tranquil·litat,
En el funest cementiri de la meva cambra, on sols jau la creu de la meva pau,
Pau interior, llançada sobre la pedra sepulcral dels meus rancors exhumats.

Inhibint la calma, l’odi sorgeix i trastoca en mi les barreres de la intel·ligència,
Per ensarronar les fronteres irreals de l’estupidesa, fins al fons de la insolència,
Reclòs en aquest asil immund dels meus pensaments, maleeixo aquestes hores llòbregues,
Com l’ulular d’aquella òliba, llançant tota la seva amargura sobre les brutícies.

El carilló dels meus desitjos, ressona en el meu cap com l’àngelus de la meva existència,
Terra santa de les meves esperances al final de la nit, l’alarma de l’insomni sona,
Segrestat malgrat meu en aquesta habitació, no puc desfer la mordassa de les meves pors,
Ni les traves de les meves angoixes remuntades a la superfície del meu més profund interior.

Les primeres clarors del dia, fustiguen el meu rostre, el meu cos està masegat,
Res té gràcia als meus ulls, ni el cant matinal d’aquell ocell aguerrit,
Avivant el meu cansament, com els branquillons de fusta de la xemeneia modesta,
El foc de la vida acaba de renéixer, sucumbeixo de nou en aquesta trista nit, esgotat.