Ocellet de molts colors, et posaves cada matí,
Sobre la branca del cirerer, allà al fons del meu jardí;
A poc a poc, saltant, saltant, t’acostaves a la meva finestra,
Semblava potser com si tinguessis que dir-me alguna cosa.

Capgirant els meus costums, em prenia un temps per mirar-te;
Abandonant el meu amagatall vidrat per parlar-te i admirar-te;
Giravoltant per damunt del meu cap i amb el teu cant melodiós,
Te m’emportaves al teu món de llibertat i puresa, estava envejós.

Enamorat d’aquest lloc, el camí de la vida m’ensenyaves sense voler,
Els meus límits són estereotipats i programats, fins l’avorriment;
Ocellet, continua domesticant-me, estic sotmès als teus capricis;
Fascinat per la teva bellesa, llenço al no res l’univers dels suplicis.

Cau la nit, desapareixes ocellet, deixant-me sol amb les estrelles,
Assegut sota un arbre escolto el silenci de la nit, davant un quadre magnífic,
Brillant com les joies d’una princesa, il·luminant els meus ulls atònits,
Amb una profunda mirada de tendresa, davant la teva gràcia estic captivat.

Com un amant fulminat pel desig intens d’una dona sublim,
Estrelleta, m’enlairo amb tu, condueix-me al final del teu abisme,
Abisme dels somnis més bojos, alimentant l’embriaguesa de les dolceses,
Ocellet meu, estrella meva, sigueu de la meva felicitat els meus guies.