Sovint ensopego amb tu, ets jovial i bon conversador,
Passejant la teva bonhomia ets un embruixador;
Al veure’t, sembla que no hagis trencat mai cap plat,
Erràtic com ets, moribund seràs sense concessió.

M’atabalen les teves paraules, jo sé que no ets sincer,
Eludeixes, dones voltes, per arribar als teus fins tu l’esperes;
Ofuscat com estic, perquè ningú sospita,
Veritable depredador, de veu melosa i monòtona.

Com tu fas per mentir de manera exagerada amb totes les teves forces?
Pots mirar-te en un mirall i de la teva vida estar satisfet?
No penso que et donin un dia la Legió d’Honor,
O potser m’equivoco, ara se li dona fins i tot a un cantor.

Obre bé els ulls, amb la seva mala cara, potser és al darrere teu,
Esperant el moment oportú, per acostar-se i ensarronar-te;
Reacciona germà meu, descobreix i desarma aquest impostor,
El món té necessitat de la veritat i no de tramposos.

Escombrem del nostre camí, aquesta xusma perquè s’instal·li la sinceritat,
Sinceritat de les virtuts més pures, dins els nostres cors preciosament cuidades,
Hem d’enterrar per sempre la teva malèfica feina, en tenint necessitat,
Feina que tu propagues amb el teu somriure de conill sense cap vergonya.