Al final de desembre arriba per a mi a grans passos, un període maleït de felicitacions,
La gran farandola de la hipocresia, veritable mascarada de perfum horrorós;
Ja no puc fer el paperot, somriure i manifestar paraules agradables,
A aquestes galtes de cara irritant, fer afalacs i petons.

No, jo no puc més, ja no vull ésser submís als pretextos falsos,
Posar-me de genolls davant teu, eructar incansablement escapatòries
Desitjar-te la salut i la felicitat, allò que jo ni tan sols penso,
Quina horrible comèdia amb la que tothom es delecta amb candor.

Encara que us sorprengui això que us dic, ja ho sabíeu en el fons,
Però que espereu per a reaccionar, Nadal, primer d’any, o quinze de juliol;
Un dia com un altre, despertat amic meu, ets encara massa temorós,
Tingues la valentia d’opinar, vivim sols una vegada, tot el que et disgusta, rebutja-ho.

Llavors, cal encara quedar-se de pedra i no reaccionar davant de tal situació,
Veritable carnaval on la alegria dels dies de festa, malgrat tot, s’emporta la teva emoció,
Com un actor en aquesta emissió que jo anomenaré el gran guinyol de la felicitat,
Vinga fanfarró, ensenya a qui vulgui veure-ho que ets sobretot feliç i educat.

Dintre d’alguns dies, malgrat meu assistiré a aquesta inexorable mesquineria,
No, no ho crec pas, no em forçaré de cap manera, no faré com si fos un petit burgès;
Sincers com sempre, seran els meus sentiments, sense cap pretextos falsos,
La meva mirada et bastarà, t’ho dirà tot, llavors escoltaràs el meu silenci tot meditant.