Cada dia provo d’anar encara més lluny per trobar la meva pròpia veritat,
Però sovint una pregunta punyent ressona sense parar en els meus pensaments
Qui sóc jo? etern problema del meu raonament, sóc jo l’actor de la meva vida?
O se li ha donat un sentit sense que jo hagi tingut una sola paraula a dir com un desterrat?

Sóc jo un cabal de saber que l’educació ha format? Un cúmul de creences?
Sóc jo un individu impregnat de costums de cultura o un conjunt d’influències?
Certament un filantrop d’un món seductor de quimèriques certeses
Un ésser humà sortit d’enlloc que acabarà malgrat les seves conviccions en el no res.

Quina mirada dec dirigir sobre els contorns d’aquest món visible on l’invisible em fascina?
Quan alguns cobdiciosos es delecten en el materialisme, com una harpia assassina
Impotent davant el temps refrenat, em nodreixo de l’imperceptible que dirigeix la meva vida
El temps que passa portant el flux i el reflux de les meves boges idees, com la marea.

Per voler abraçar massa aquesta virtut que es la tolerància, admeto moltes coses
L’home pot perdonar davant l’arbitrarietat i l’intolerable, quan tot són obstacles
Reclòs al meu calabós de paciència, travat per les cadenes de l’estupidesa , he esperat
En aquest món on la utopia es mossega com un somni il·lusori amb gust de fruit prohibit.

En aquest camí interminable de reflexió i circumspecció, mesuro els meus passos
Sense desconcentrar-me, com un pelegrí la meva mirada escruta l’horitzó, apartant tots els ingrats
Traient-me de sobre els qui em perjudiquen, els pèrfids i els hipòcrites, no els necessito pas
Llavors assaboriré cada pàgina de la meva vida, on el compartir tindrà un gust molt mes saborós.
L’ESCRIPTURA, LA MEVA CONFIDENT

Estimada meva, no hi ha ni un sol dia que no em confiï a tu incansablement,
Bella desconeguda, com una amant adorada sobrepassant sempre l’enteniment,
Sensualment acaricio les corbes dels teus mots, de les teves expressions,
Ebri pel teu encant invisible, guies les meves ganes amb excitació.

Jo havia enterrat, al més profund de mi mateix, la visió de la meva vida,
Les meves joies, penes i sofriments, també has fet les meves preocupacions brollar,
Ara que ets aquí, exorcitzo aquesta necessitat indefinible de parlar,
De dir obertament el fons del meu pensament, amb risc a vegades de torbar.

Quan d’altres s’escolten parlar, atabalats como el vells garrins d’una granja,
Embriagats per les seves paraules infecundes i abjectes en pomposes frases,
Aïllat en el refugi dels meus pensaments, gargotejo en silenci els meus estats d’ànim,
I rebutjo implacablement el vil comportament de certs esperits infames.

En companyia del meu amic el silenci, recerco en va el camí de la veritat,
Full a full, taco les pàgines de la meva vida fins al punt d’estar envinat,
Àvid assedegat per aquesta felicitat sublim de jugar amb les paraules de la meva vida,
Per relatar els mals de la meva existència que jo llenço a l’oblit.

En el crepuscle del meu destí, he trobat a la fi la meva confident, la meva mestra,
La que m’acompanyarà, em guiarà cap a la llum i apartarà la tristesa,
Amb tu també amic silenci, vull restar a l’ombra de la humilitat,
Temptar de fer alguns passos sobre les empremtes de la saviesa amb tota sinceritat.