Sol davant l’invisible, escolto amb atenció el silenci,
Sovint he lamentat la teva absència, ets aquí company d’infortuni;
Tantes vegades he odiat l’aldarull del destí, per al teu costat trobar refugi,
Ara el temps ha passat, em surten arrugues, has esdevingut un rei.

Els anys desfilen, com les denes d’aquest rosari, posat damunt la creu de la meva vida,
Emmordasso la meva existència, per arrupir-me en els teus braços, solitud amiga meva,
Tancat dins la presó dels meus somnis, amago les meves passions i em satisfà lo inútil,
Simple vanitat on la raó està ofegada per aquesta necessitat de quietud tota fútil.

Fustigant la meva comoditat, trobo un refugi al teu costat, ets el meu confident,
Com un amic, compartint les meves joies i sofriments, et mostres intransigent;
Mut com ets, em dones sovint la resposta a les meves boges interrogacions,
Dins els teus secrets mai confessats, busco i descobreixo les meves veritables il·lusions.

Silenci, t’escolto, amb la teva complanta melodiosa, m’aportes la serenitat,
Reclòs com estic en aquest monestir utòpic de la saviesa i la veritat;
Meditant sobre els sorolls de les meves pors i angoixes revelades, detingudament,
Mes que mai, em nodreixo de tu, com un mendicant abandonat i afamat.

Les meves pregàries ressonen en la catedral quimèrica dels meus pensaments,
Exili glorificat, repiques l’àngelus de la meva pau interior, la meva ànima es calma;
Silenci amic meu, parla’m, tranquil·litza’m, deixa’m confessar-te també la meva fidelitat,
Al teu costat he trobat la resposta als meus tumults, autèntic asil venerat.