Escalfat per un tímid raig de sol a la terrassa d’un cafè,
Escruto lo invisible, en els vianants de mirades joioses o preocupades,
Colpit per aquesta paradoxa escandalosa, la veritat salta al meus ulls
La multitud és rica de pobres, en el dia a dia morbós o deliciós.

Sense necessitat de tapar-se la cara, la pobresa s’ha invitat,
S’ha invitat a la taula de les nostres panxes satisfetes de felicitat,
En aquest vespre on els oripells llencen els parracs
Els més bells vestits no seran més que bagatel·les.

Turmentat per aquesta màquina infernal de la vida o la supervivència,
On el modest burgès banalitza el seu confort i els seus maldecaps,
On aquest malcreient nodrirà millor les seves angoixes que el seus fills,
Rebutjant les simples pregàries d’un avenir més assossegat.

Els meus pensaments volen cap aquesta dissonant, misèria banalitzada,
En una societat on els monarques freqüenten els captaires desemparats,
Menyspreant la seva felicitat, rebutjant amb desdeny la realitat,
Realitat de la nostra existència, on la caritat ha esdevingut actualitat.

Aixeca’t germà meu, no hi ha cap vergonya en el teu horrible destí,
Junts ho compartirem tot, inclòs aquest modest tros de pa,
El teu cor brilla més que totes les estrelles en la nit dels meus somnis,
Les teves senzilles virtuts son més belles que l’opulència reprimida per la vaga.